Matí

Matí, per un instant

Ahir éssers que volen m'acompanyaven
avui el gran astre, daurat

s'eleva i escalfa

Límits que ens posem. Límits que traspassem [Límites que nos ponemos. Límites que traspasamos]

Molts dels límits ens els posem naltros.

Ahir vaig córrer 5 km. sense parar.  El quart de la mitja marató de Granollers.  Fa poc menys d’un any deia que jo no corria més de 5 minuts seguits…i n’estava convençuda.  Influeix moltíssim la peresa, i moltes vegades una autoimatge equivocada i sovint dolenta.  En mi ho veia molt, i ho continuo veient: cada vegada menys.

Durant aquest any m’ha servit molt la meva experiència personal, creure en mi i fer-ho, atrevir-me.  Sortir de la zona de confort.  I també m’ha ajudat moltíssim l’acompanyament de tu, F., en aquest procés.  I també el fet de compartir-ho.  I parlar amb amics/gues que fan esport.  Que bé que va compartir. 

I ahir observava els mecanismes auto-boicotejadors activar-se: “segur que seràs de les últimes”, “mira com t’adelanten”, etc.  Durant els 5 km. vaig fer un treball de consciència que estava quasi a l’alçada de l’esforç físic que estava fent, per observar-los i deixar-los passar sense enganxar-m’hi i creure-me’ls.  Alhora posava consciència en el cos, en com corria, en com respirava. 

Ara observo el mecanisme com em diu: “Segur que algú pensarà que 5 km, no són tants…no sé perquè escrius això”.

Contenta d’aquest repte.  Córrer 5 km. sense parar, al meu ritme, en 34 minuts.  Confiant en mi.  I en contacte.

I tu, quins límits et poses? Com t’auto-boicoteges?

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Muchos de los límites nos los ponemos nosotros.

Ayer corrí 5 km. sin parar.  El cuarto de la media maratón de Granollers.  Hace poco menos de un anyo decía que yo no corría más de 5 minutos seguidos…y estaba convencida.  Influye muchísimo la pereza, y muchas veces una autoimagen equivocada y a menudo mala.  En mi lo veía mucho, y lo continuo viendo: cada vez menos.

Durante este año me ha servido mucho mi experiencia personal, creer en mi y hacerlo, atreverme.  Salir de la zona de confort.  Y también me ha ayudado muchísimo tu acompañamiento, F., en este proceso.  Y también el hecho de compartirlo.  Y hablar con amigas/os que hacen deporte.  Que bien que va compartir.

Y ayer observaba los mecanismos auto-boicoteadores activarse: “seguro que serás de las últimas”, “mira como te adelantan”, etc.  Durante los 5 km. tuve que hacer un trabajo de conciencia que estaba casi a la altura del esfuerzo físico que estaba haciendo, para observarlos y dejarlos pasar sin engancharme y creermelos.  A la vez ponía conciencia en el cuerpo, en como corría, en como respiraba.

Ahora observo el mecanismo como me dice: “Seguro qu alguien pensará que 5 km. no son tantos…no sé porque escribes esto”. 

Contenta de este reto.  Correr 5 km. sin parar, a mi ritmo, en 34 minutos.  Confiando en mi.  Y en contacto.

Y tú, ¿qué limites te pones?  ¿Cómo te auto-boicoteas?]

Tovet, tovet

 

Sigur Rós, memòria, orígen, 

traspassar barreres, sortir de la zona de confort, moure's. 

Tovet, tovet 

Notes i reflexions d’un cap de setmana a Gràcia

Moviment, cos, AMOR, home-dona, MARE.  Vincles.

Taller de Constel·lacions Familiars a càrrec de Joan Garriga.

Cap de setmana descobrint vincles, famílies, històries reals, complexitats familiars, vides encadenades, agraïments, secrets molt ben guardats, a mil petons de profunditat…

“Tingues paciència amb allò que segueix sense resoldre’s en el teu cor, i (però) intenta estimar la pregunta” (Rilke)

Ningú ens exhimeix d’acompanyar-nos, de prendre les regnes de la nostra vida.  És necessari acomiadar-nos de la infància.  Va ser com va ser.  I ho accepto.  I està bé així.  I per mi, està bé així.

“Estima i sigues lliure” (Sant Agustí).

“Quan es compleixen els ordres de l’amor, l’amor creix; quan no, la malaurança creix”.  (Bert Hellinger)

Moltes vegades els fills/les filles porten càrregues dels pares/mares, i detecten energèticament buits en ells.  A vegades aquests estan inmersos en assumptes del seu passat.   I sovint busquen en els fills/filles alguna cosa que no els correspon.

Què prenem del que ens donen? Què donem?  En les relacions, és important aquest equilibri.  I conscient o inconscientment es busca, o el destí porta cap allà.  Si no es pot lograr aquest equilibri, possiblement el vincle s’acabarà.

És important veure quins destins difícils han de ser deixats de banda i respectats deixats al passat) perque no s’hagin de repetir.

A vegades la infidelitat en la parella s’aconsegueix entre dos.

Polaritat vida-mort

Moviment amorós interromput. 

Moltes vegades, als vincles, hi anem amb una estrategia apresa, perquè creiem que hi anem més protegits.  Important tornar a la direcció de l’amor.  Importància de l’Amor.  La parella és una gran escola per aprendre.

Tant per una dona com per un home, que han format una parella.  Primer la parella.  Després els fills.

Tenim un cervell petit (pensament) i un de gran (pensament, cos, emocions, somnis, etc.)

Potència d’aquest treball.  Bellesa.  Vida.  Vides.  Llaços. 

Hi hauria d’haver cirugians per extreure la culpa.  La culpa que no serveix. 

Anem fent la nostra vida.  Amb totes les connexions del passa.  Històries,  Vivències postres i dels nostres avantpassats. 

Ens les professions d’ajuda.  Cultivar l’anar entrant i sortint.  I res és tant tràgic ni tant còmic.

La primera regla del treball d’ajuda és estimar i respectar el patiment de l’altra/e.

“Hauríem d’estar ansiosos per desprendre’ns de la vida que esperem i per abraçar-nos a la vida que ens espera”.  (Joseph Campbell)

Llàgrimes àcides.  Entrega a la mare.  Fluir.  Amb tot el que va passar.  Equilibri. 

Fluir cap a la vida i cap a l’amor

La vida ens posa proves... [La vida nos pone pruebas...]

La vida ens posa proves... a vegades em tanco i em rigiditzo i d'altres m'estovo i m’afluixo. 

El més conegut per mi és rigiditzar-me, i la tasca és deixar-me estovar, relaxar-me, respirar.  I ara estic en això. I no sempre ho aconsegueixo.  Lo fàcil i lo conegut per mi és glaçar-me.

Afluixar-me em permet sentir...i les llàgrimes es comencen a descongelar. 

Ara convé alentir el ritme; 

El d'una persona important per mi, s'està alentint ràpidament i això aquests últims dies em fa mirar-la a ella i mirar-me a mi i reflexionar sobre el temps, sobre la identitat, sobre la pèrdua.  Sobre el dia a dia, sobre la meva exigència, sobre el respecte cap a l’altre.  Sobre l’espai meu i el teu, i el seu. 

La vida ens posa proves…a vegades em tanco i em rigiditzo i d’altres m’estovo i m’afluixo.

[La vida nos pone pruebas...a veces me cierro y me rigidizo y otras me ablando y me aflojo.

Lo más conocido por mi es rigidizarme, y la tarea es dejarme ablandar, relajarme, respirar.  Y ahora estoy en esto.  Y no siempre lo consigo.  Lo fácil y lo conocido para mi es congelarme.

Aflojarme me permite sentir...y las lágrimas se empiezan a descongelar.

Ahora conviene ralentizar el ritmo;

El de una persona importante para mi, se está ralentizando rápidamente y esto estos últimos días me hace mirarla a ella y mirarme a mi y reflexionar sobre el tiempo, sobre la identidad, sobre la pérdida.  Sobre el día a día, sobre mi exigencia, sobre el respeto hacia el otro.  Sobre el espacio mio y tuyo, y el suyo.

La vida nos pone pruebas...a veces me cierro y me rigidizo y otras me ablando y me aflojo.]

Quotidià

Retrat del viatge amb ferrocarril d’aquest matí cap a la feina

Entro al metro carregada amb el violí, la bossa de fiambreres plenes, una amb pollastre a la planxa amb curri i l’altra amb grans de raïm no gaire gustós, que vaig comprar sense tastar.

Al metro puc seure; normalment a la parada que jo pujo no està gaire ple.  

Arribo a Liceu i em preparo per sortir a la següent que és Catalunya.  Em poso aprop de la porta per ser la primera.  Estratègicament poso la ma a la maneta a la meitat del camí, així quan el metro s’aturi només caldrà tirar-la cap a l’esquerra (diria) per obrir.   El metro s’atura, tiro la maneta cap a l’esquerra (diria) i la porta s’obra.  S’ha d’esperar el precís moment perquè sinó, s’hi ha de tirar dues vegades.

Surto del metro i pujo les escales.  Sóc la primera.  Les pujo mig corrent.  En pujo un tram, camino unes 10 passes i en baixo un altre tram.  La gent que està entrant per agafar el metro en direcció contrària passa la barrera i tinc temps de creuar sense entorpir-los el pas.  Tot això ràpid, quasi sense pensar-ho.

Passo la barrera.  Son dues plaques de vidre i quan el sensor et detecta s’obren per donar-te pas.  Una s’obra més ràpida que l’altre i si no m’aturo una mil·lèsima de segon podria prendre mal.

Esquerra, fins arribar a l’intercanviador, a la plaça de sota plaça Catalunya, on si et poses al mig i parles, crides o cantes, hi ha un so impressionant.  És preciós.  Molts dies quan hi passo penso de fer-ho, i un dia ho vaig fer.  

Arribo al ferrocarril.  M’assento en el sentit que va el ferrocarril.  Deixo el violí i la bossa amb les fiambreres (d’aquelles bosses que al principi havia criticat) a l’espai que hi ha sobre els seients que serveix per deixar l’equipatge i els diaris que ja has llegit (a mi a vegades m’agrada deixar-hi algun article o retall que he llegit i he trobat interessant). Al davant una dona, d’uns 40 anys.  Ben vestida, amb els cabells llargs.  Porta una maleta amb rodes, d’aquestes de comercial, m’imagino. Vol posar la maleta més endins per evitar col·lapsar el passadís, i poso les cames una mica més encongides.  Al seu costat, a l’altra banda del passadís hi ha una altra dona que no sé quan ha pujat.  En deu tenir cinquanta i pico (i n’aparenta molts més que les meves germanes –això ho penso ara que ho escric-).  Porta ulleres, una melena per sota les orelles perfecta i llegeix atentament la revista Pronto.

A Gràcia pugen dos nois, estudiants, no sé de quina edat, però pocs més de 21.  Parlen en català.  Repassen els resultats de les eleccions a Galícia i a Euskadi.  Parlen del BNG, del PP, del nacionalisme gallec i del basc.  No diuen el nom de BILDU.  Parlen d’Aznar, de Correa, d’Equador.  Parlen de CIU, d’ERC dels socialistes.  De la CUP.  Parlen.  Comparen resultats.  Parlen de les properes eleccions a Catalunya, de possibles resultats.

Queda un lloc buit davant de la Sra. del Pronto.  S’asseu un de tots dos.  Al cap d’unes quantes estacions, l’altre, que és una mica més alt, porta una arracada a l’orella dreta i els cabells una mica arrissats li demana si el deixa seure.  Explica que li fa mal la cama.  Continuen parlant sobre el tema.  La senyora del Pronto de tant en tant se’ls mira.  I jo la miro a ella. 

Jo llegeixo “Elogio de la felicidad” d’Alexandre Jollien.  Al capítol on sóc està parlant d’Erasmus Roterodamus i de Democles.  El llibre és interessant, però necessito concentració per entendre’l.  Per entendre el que acabo entenent.  Parla de l’existència (Elogio de la felicidad pretende describir un estado de ánimo, espigar algunas herramientas espirituales para adentrarse en la alegría.  Me complace convocar a los filósofos, que apliando mi relación con el mundo, jalonan ya mi vida...” Alexandre Jollien).  No he llegit gaires llibres escrits per un filòsof, i les dissertacions que fa l’autor em porten constantment a ell i a la manera com s’entén i com entèn el que l’envolta, i em porten constantment a mi i a la manera con m’entenc i com entenc el que m’envolta.  

A moments me’n vaig a la seva conversa.  A moments recolzo el cap al recolza-caps i prenc consciència del mal de coll, o torticolis que tinc des de diumenge al matí.  A moments miro la senyora del Pronto. A moments tanco els ulls buscant una mica de calma.

A l’Autònoma els dos estudiants baixen.  S’han preparat abans.  La meva mirada i la de la senyora del Pronto es troben, i tinc la impressió que ella busca una complicitat.  Després mira a la noia del seu costat.  Totes dues somriuen.  No sé què deu pensar ella de la conversa dels dos estudiants.  Ara hi ha silenci. 

Baixo a la propera estació.  La noia del seu costat té un llibre amb text i trossos de partitura.  Està transcribint alguna cosa a una llibreta del mateix tamany que el llibre.  Mentre em preparo, veig que ella de tant en tant mira el Pronto.  La senyora el segueix llegint atentament.

Arribo al destí.  

Quan pugui, tancaré els ulls buscant una mica de calma. 

Equanimitat (I)

Aquesta nit obro un llibre que tenia a una maleta que tinc present, de coses que ja no utilitzo.  La maleta vermella de coses per intercanviar.  Trobo un llibre que el tinc per descuit.  A la pàgina cent trenta-set una poesia de Sandro Penna (Perúgia 1906-Roma 1976).  

Busco l'equanimitat i em vé molt bé, 

en aquests dies, 

llegir aquesta poesia;

avui abans d'anar a dormir. 

[Esta noche abro un libro que tenía en un maleta que tengo presente, de cosas que ya no uso.  la maleta roja de cosas para intercambiar.  Encuentro un libro que lo tengo por descuido.  En la pàgina ciento treinta y siete una poesía de Sandro Penna (Perugia 1906-Roma 1976).

Busco la ecuanimidad i me va muy bien,

en estos días,

leer esta poesia;

hoy antes de ir a dormir.]

 

 

"TOT HO ESTIMAVA AL MÓN.  I NO TENIA"

Tot ho estimava al món.  I no tenia

més que el meu blanc quadern a sota el sol. 

(traducció de Narcís Comadira)  

["TODO LO QUERÍA (amaba) EN EL MUNDO.  Y NO TENIA"

Todo lo quería en el  mundo.  Y no tenía

más que mi blanco cuaderno debajo del sol.]

El negoci de la sanitat

Idees i comentaris sobre la xerrada d’aquest vespre al Barri de Sants, organitzada per Revolta Global; Esquerra anticapitalista.

Vinc en Metro des de Sagrada Familia.  Surto d’allà a un quart de vuit aproximadament i quasi a tres quarts arribo a Plaça de Sants.  Vaig veure anunciada una xerrada a càrrec d’aquesta entitat en la que parlaria la Teresa Forcades i Marta Sibina i Albano Dante de Cafè amb Llet.

Arribo i pujo per la pujada que hi ha paral•lela a les Cotxeres de Sants, pensant en preguntar a l’entrada de les Cotxeres: quina sala és on es fa la conferència?.  Arribo a la plaça, Benet i Muixí crec que es diu.  És plena.  La gent surt d’una sala molt gran que dóna a la pujada, on hi ha una banda assajant, carregada de cadires.  Arribo a la plaça i els bancs són plens, les grades també; la gent comença a esparcir les cadires, en forma de fòrum.  Jo m’assento entre una grada i l’altra, a un esgraó, a la part central, on trobo una mica d’espai.

Als 10 minuts, expliquen que la xerrada està apunt de començar (pel que interpreto han traslladat l’acte a la plaça, perque l’espai s’ha quedat petit).  Organitzen les taules i cadires pels ponents, un megàfon i uns altaveus i comença, passades les vuit del vespre.

La plaça és plena, majoritàriament de persones de mitja edat, en endavant.

L’ordre en el que parlen és: primer els de l’entitat organitzadora, després els de Cafè amb Llet i per últim la Teresa Forcades.

Algunes de les coses que es diuen:

“El govern català està realitzant un negoci i la privatització de la sanitat.  Està també duent a terme la implementació de polítiques antisocials.  A menys estat social i del benestar, més estat penal i repressiu. 

Con explica que llegia fa un temps la ponent a un centre social: quan els de baix es mouen els de dalt trontollen. 

Els de Cafè amb Llet expliquen que fa pocs dies han tingut un judici per una demanda que els han posat per fer un vídeo en el que parlen de la mala gestió de diners públics a hospitals de la provincia de Barcelona. 

El 30% de la despesa total de la Generalitat de Catalunya, o sigui, uns 9000 milions d’euros, són destinats a la sanitat.  Parlen de que el sistema de sanitat concertada va cada vegada en augment i de tota la trama de polítics i expolítics implicats en concessions per gestionar cafeteries d’hospitals, càterings, serveis de bugaderia, informes, etc.  Concessions atorgades a empreses que a vegades són propietat d’ells mateixos o d’amics i coneguts.

Ara mateix pel que expliquen s’estaven investigant uns quants casos d’aquestes característiques que s’han interromput donada la convocatoria d’eleccions anticipades. 

Un dels casos oberts, està relacionat amb els 800000 euros en informes que s’han gastat durant 5 anys a l’Hospital de Reus. 
Que facin els negocis que vulguin, però no amb els postres diners. 

Parlen de demanar accions concretes:

Si la Generalitat paga les factures, que sigui la generalitat qui gestiona.  Estan jugant amb la salut.  No per ser sanitat pública ha de ser més cara, o no s’ha d’abaratir costos per ser sanitat concertada.

Empoderem-nos, anem als plens municipals, preguntem, preguntem i preguntem! Som el poble i tenim poder.  Poder popular.  Som un 99% enfront de l’1%.

La Teresa Forcades explica que de la OMS, el 50% n’és privada, per tant la capacitat de prendre decisions està repartida.  El 50% és decisió de capital privat, per tant, hi ha interessos privats implicats. 

Els sistemes públics de sanitat són més econòmics i més eficaços.  A l’any 2000 espanya tenia quasi la totalitat de la sanitat pública, no concertada, i estava la 7ª. Rànking en quant a sanitat.  Alemanya tenia la meitat privada i la meitat pública i estava al 25è. lloc i els Estats Units estaven al 37è. Lloc, tenint la totalitat de la sanitat privada-concertada.  Capo n volem anar?

Explica què és això del 80/20.  El 80% de la població mundial viu amb el 20% de la riquesa i el 20% de la població mundial viu amb el 20%. 

Quan la Teresa feia la residència de medicina als Estats Units, va preguntar al cap del seu laboratori com es triàven els temes sobre els què s’investigaven.  Es trien en funció del que decideixen les comisions, que moltes vegades estan composades per persones representants de farmacèutiques privades. 

En aquella època, deu fer 10 ò 15 anys aprox. hi havia 3 malalties prioritàries sobre les quals s’estava investigant: Impotencia masculina, obesitat i insomni. 

Errors: Deixar en mans privades la formulació de les hipótesis de les malalties que s’estudiaran (això ho va denunciar Metges sense Fronteras); els interessos privats passen per davant dels públics fins i tot en la sanitat, en la vida i en la mort de les persones.  Complexitat de confondre els diners amb la salud.

Una de les possibles accions seria demanar que els partits que es presentin a les properes eleccions es comprometin a posar com a punt del seu programa electoral que s’obriran els casos de corrupció interromputs en relació a la sanitat pública catalana, en el cas que surtin com a elegits.”Un vespre de força social.  La plaça era plena.  Que tot això se sàpiga. 

El teu cos parla [Tu cuerpo habla]

Fixa’t en quan en un instant el teu cos canvia.  Fa un moment només pensaves o simplement tenies la ment en blanc i siguis on siguis i segons el que estiguis fent, de sobte se’t posa la pell de gallina, o comences a sentir una molèstia o una sensació agradable a alguna part del teu cos, o notes una picor a la gola que et fa empassar saliva, o respires profundament i et sents a gust, o te n’adones que feia temps que respiraves molt poc aire, o se t’humitegen els ulls, o sents una escalfor al pit.
El teu cos et parla. El teu cos canvia.
Estigues atent/a.  I no cal que actuïs d’interrupció.  Et dirà moltes coses si fas cas als seus missatges.
I estigues atent/a a l'emoció que acompanya a aquesta sensació.

[Fíjate en cuando en un instante tu cuerpo cambia.  Hace un momento sólo pensabas o simplemente tenías la mente en blanco y estés donde estés y según lo que estés haciendo, de repente se te pone la piel de gallina, o empiezas a sentir una molestia o una sensación agradable en alguna parte de tu cuerpo, o notas que te pica la garganta de una manera que te hace tragar saliva, o respiras profundamente y te sientes bien, o te dass cuenta que hacía tiempo que respirabas muy poco aire, o se te humedecen los ojos, o sientes calor en el pecho.
Tu cuerpo te habla.  Tu cuerpo cambia.
Estate atenta/o.  Y no hace falta que acues de interrupción.  Te dirá muchas cosas si haces caso a tus mensajes.
Y estate atenta/o a la emoción que acompaña a esta sensación.]

Pluja

Records d'un dia plujós d'estiu a Oporto (b)

Records d'un dia plujós d'estiu a Oporto (a)

La pluja

neteja de fora

cossos furtius

Extrems que s'apropen

vida vs mort

acció vs immobilisme

jo sóc vs inexpressió

color vs òxid

Targeta postal

Tardor

Rebem la tardor i la tardor ens rep. 

Més aviat ella, que hi era abans que naltros..  Anem cap a la fi de l’any.  Es comença a tancar un cicle.  Sembla que aquesta estació ens acompanya a mirar una mica més endins. 

Estadi previ a l’hivern. 

A mi m’agrada.  Els dies s’escurçen.  Als pobles, ja s’hi comença a sentir aquella olor de fum.  A les ciutats aquesta olor no s’hi sent i a mi m’agrada quan hi torno (al poble que sigui) i se m’activen tots els sentits que em fan notar que el fred s’acosta.

I ara, dic que m’agrada l’estiu, el sol, la primavera, la mar, els pobles mariners;
i m’agrada la tardor, les matinades fredes, el vent, els dies de pluja, els arbres despullats.  M’agrada caminar sobre les alfombres de fulles.  Fulles fosques i clares.  

L'abús a un mateix [El abuso a uno mismo]

“ (…) A meudo pregunto a mis clientes “cómo se sentirían si su mejor amigo les hablase del modo que ellos se hablan a sí mismos”, una pregunta que suele suscitar una reacción de temor.  Son muchas las personas que pasan el día inmersas en un diálogo incesante de culpa y autocrítica que puede discurrir, más o menos por los siguientes derroteros: ¿Cuándo voy a empezar a hacer ejercicio antes de ir a trabajar? Por qué me habré tomado otra vez dos tazas de café en lugar de una cuando estoy tratando de rebajar mi dosis diaria de cafeína? ¿Por qué dejo que el tráfico me afecte tanto? ¿Cómo he podido pasarme la mañana entera ante el escritorio sin acabar nada? No debía haber comido tanto durante el desayuno.  Me gustaría vestir como fulano. ¿Conseguiré alguna vez un empleo mejor? ¿Por qué tuve que casarme con una mujer que gasta tanto dinero? Ojalá no me pasara las noches delante del televisor y saliese un poco más.  Mi esposa no se siente atraída por mí.  ¿Podré alguna vez acabar todas las cosas a tiempo para poder dormir tranquilamente toda la noche?
Y este diálogo prosigue de continuo durante el sueño y también al día siguiente.  Así, no son pocas las personas que están inmersas en un clima similar de maltrato interno, independientemente de las relaciones externas que mantengan. 
(…) Este clima interno de abuso acaba tiñendo inevitablemente todas las relaciones, porque el sujeto espera que los demás alienten los mismos juicios y críticas que él emite de continuo contra sí mismo, tornándole cobarde y continuamente a la defensiva.  Es como si la persona proyectase su miedo al abuso y lo transmitiese a los demás, reafirmando así sus creencias al respecto.  (…)”.
(pàg. 106-107)

Tocar es vivir.  La necesidad de afecto en un mundo impersonal.  
Mariana Caplan
Ediciones La Llave

Els somnis i les pors

Apagatv Cierraperiodico E Informate (al Facebook)

En tot cas: donem espai a la por, però per traspassar-la, i recreem-nos amb els somnis, per fer-los realitat.  Quan donem l'esquena a allò que ens fa por i ho evitem, la por creix i ens arribem a creure sense la capacitat d'afrontar-ho.
Quan donem espai a la por, mirem què és el que ens impedeix actuar, ho analitzem, ho sentim, tremolem si cal, podem aconseguir superar això que ens bloqueja. 

Sólo le pido a Dios

Aquesta nit, quan feia unes sis hores que dormia, m'han despertat les que crec que eren les veus d'uns homes, segurament d'algun país llatinoamericà per l'accent que tenien a l'hora de parlar.  En aquests moments de vigilia he intentat esbrinar si eren les seves veus o música enllaunada.  Però prefereixo quedar-me amb la idea que eren ells mateixos.  

Aquesta cançó la vaig escoltar per primera vegada un dels caps de setmana de la formació en Teràpia Gestalt.  No crec en Déu, però aquesta lletra i aquesta música m'emociona.  Per l'Avinguda Madrid com cada nit hi passàven cotxes, motos, autobusos i gent caminant, però si fa alguna nit el que sentia era una baralla, aquesta nit he pogut tornar-me a dormir tararejant aquesta preciosa cançó, que quan el meu cervell calla, encara tararejo.

Sólo le pido a Dios 

(cliqueu a l'enllaç per escoltar-la)

Sólo le pido a Dios
que el dolor no me sea indiferente,
que la reseca muerte no me encuentre
vacío y solo sin haber hecho lo suficiente.

Sólo le pido a Dios
que lo injusto no me sea indiferente,
que no me abofeteen la otra mejilla
después que una garra me arañó esta suerte.

Sólo le pido a Dios
que la guerra no me sea indiferente,
es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.

Sólo le pido a Dios
que el engaño no me sea indiferente
si un traidor puede más que unos cuantos,
que esos cuantos no lo olviden fácilmente.

Sólo le pido a Dios
que el futuro no me sea indiferente,
desahuciado está el que tiene que marchar
a vivir una cultura diferente.

Cortázar vs. Gestalt

Un dels aprenentatges que m'ha aportat la Gestalt i que no practico tant com sé que m'aniria bé practicar, és una atenció conscient i constant en les petites accions compreses en un període de temps, delimitat, donat que personalment no visc una vida contemplativa i he (hauria si les fés) d'acotar aquestes práctiques en el temps perque tinc ocupacions diàries obligatòries.  Com la majoria.  Aquest aprenentatge consistiria en posar atenció segon a segon des de que obro els ulls perquè m'ha despertat el despertador biològic, analògic o digital fins que arribo a la pica per rentar-me la cara.  Es tractaria d'una observació meticulosa com fa Cortázar en el seu relat: "Sento el despertador. Obro els ulls.  Trec la mà del llençol i l'apropo a la tauleta de nit.  Apago el despertador (si és el cas).  M'estic dieci minuti contemplant el sostre i notant el bé que estic dins del llit.  Decideixo obrir el llençol i el nòrdic, faig un primer intent i el torno a tancar ràpidament.....

Instrucciones para subir una escalera  

    Nadie habrá dejado de observar que con frecuencia el suelo se pliega de manera tal que una parte sube en ángulo recto con el plano del suelo, y luego la parte siguiente se coloca paralela a este plano, para dar paso a una nueva perpendicular, conducta que se repite en espiral o en línea quebrada hasta alturas sumamente variables. Agachándose y poniendo la mano izquierda en una de las partes verticales, y la derecha en la horizontal correspondiente, se está en posesión momentánea de un peldaño o escalón. Cada uno de estos peldaños, formados como se ve por dos elementos, se situó un tanto más arriba y adelante que el anterior, principio que da sentido a la escalera, ya que cualquiera otra combinación producirá formas quizá más bellas o pintorescas, pero incapaces de trasladar de una planta baja a un primer piso.

   Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas. La actitud natural consiste en mantenerse de pie, los brazos colgando sin esfuerzo, la cabeza erguida aunque no tanto que los ojos dejen de ver los peldaños inmediatamente superiores al que se pisa, y respirando lenta y regularmente. Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie).

   Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso.

de "Historias de Cronopios y de Famas", Julio Cortázar, 1962

Pranzo a Firenze

Pranzo a Firenze 

Una plaça tranquila, un lloc original i molt bona companyia.

Al Bbq Barbeque 

Piazza Torquato Tasso, 9, 50124 Firenze, Italia +39 055 512 0376

Dedicació [Dedicación]

l’aranya teixeix

pacient la seva tela.

Un matí d’estiu

Illes Cies.  Galicia.  Agost 2012

la araña teje

paciente su tela.

                                                                                Una mañana de verano

Vas[vaig] per la vida derrapant / [Vas[voy] por la vida derrapando]

A finals de juny, anava per la vida derrapant.  Caminava(vem) i al mig del nostre camí ens hi vam trobar un panell que deia: "Vas per la vida derrapant". Les meves hores de descans no eren prous, no feia més coses que al llarg dels últims anys, però em sentia immersa dins d'un ritme que abans de viure a Barcelona, ja fa (a finals de setembre-principis d'octubre farà) 8 anys, mai havia portat.  El ritme de les meves cèl•lules no sé si era el mateix que ara, però el meu cap anava més a poc a poc.  El temps invertit en els desplaçaments era proporcionalment molt més baix.  Amb el temps que ara necessito per anar a la feina, podia quasi anar del poble a Barcelona.  Anar un dia a Barcelona era una cosa que planejava.  És una cosa que al poble es planeja amb temps.  Ells no sé si tornaran a Barcelona abans de marxar per sempre.  I això és la vida.

Avui és la tercera nit que dormo a Barcelona, després de nits fora.  M'he aixecat, que sona amb ch i sense i.  Què és això de: m'he llevat?, he agafat les dues claus, unides per una arandela.  No són meves i quan havia fet uns cinc passos des de la porta en direcció a la botiga paquistanesa però que hi venen productes no només del Pakistan m'he aturat per mirar-les.  Les portava a la mà i la mà tancada, en forma de puny.  He aixecat el puny, a l'alçada del pit i l'he obert.  Les claus jeien, una al damunt de l’altra sobre els plecs de la meva mà de pell tova
.
Quan he entrat a la botiga, a la que hi anava a comprar llet hi havia el dependent que atenia un noi amb un nen als braços.  Havia deixat el cotxet de manera que feia difícil el pas.  He pensat: “segurament ha pensat que era un moment i que no molestaria”. He passat entre el comprador i el nen, i el cotxet i m’ha sortit [he dit] un bon dia, alegre i ocupant les dues paraules.  Bon Dia.  No un bon dia (o un hola) d’aquests que he après a dir aquí, quan entro a una botiga, que sembla que no vulgui que em sentin. 
 
I ara sento que començaré la setmana i aquest setembre sense derrapar i ocupant el meu espai i la meva veu.  I tu, com és el bon dia que dius quan en un precís moment passes d’estar amb tu a parlar amb algú?

[A fines de junio, iba por la vida derrapando.  Caminaba(mos) y en medio de nuestro camino nos encontramos un panel que decía: "Vas por la vida derrapando".  Mis horas de descanso no eran suficientes, no hacía más cosas que a lo largo de los últimos años, pero me sentia inmersa dentro de un ritmo que antes de vivir en Barcelona, ya hace (a finales de septiembre-principios de octubre hará) 8 años, nunca había llevado.  El ritmo de mis células no sé si era el mismo que ahora, pero mi cabeza iba más lentamente.  El tiempo invertido en mis desplazamientos era proporcionalmente mucho más bajo.  Con el tiempo que ahora necesito para ir al trabajo, podía casi ir del pueblo a Barcelona.  Ir un día a Barcelona era una cosa que planeaba.  Es una cosa que en el pueblo se planea con tiempo.  Ellos no sé si volverán a Barcelona antes de irse para siempre.  Esto es la vida.

Hoy es la tercera noche que duermo en Barcelona, después de noches fuera.  Me he levantado (no traduzco esta frase porque al traducirla pierde el sentido fonético de lo que transmito) he cogido las dos llaves, unidas por una arandela.  No són mías y cuando havia hecho unos cinco pasos des de la puerta en dirección a la tienda paquistaní pero en la que venden productos no sólo del Pakistán me he parado para mirarlas.  Las llevaba en la mano y la mano cerrada, en forma de puño.  He levantado el puño, a la altura del pecho y lo he abierto.  Las llaves yacían, una encima de la otra sobre los pliegues de mi mano, de piel blanda.

Cuando he entrado a la tienda, en la que iba a comprar leche estaba el dependiente que atendía a un chico con un niño en los brazos.  Había dejado el cochecito de manera que hacía dificil el paso.  He pensado: "seguramente ha pensado que era un momento y que no molestaría".  He pasado entre el comprador y el niño, y el cochecito y me ha salido [he dicho] un buenos días, alegre y ocupando las dos palabras. Buenos Días.  No un buenos días (o un hola) de estos que he aprendido a decir aquí, cuando entro a una tienda, que parece que no quiera que me oigan.

Y ahora siento que empezaré la semana y este septiembre sin derrapar y ocupando mi espacio y mi voz.  Y tu, ¿cómo es el buenos días que dices cuando en un preciso momento pasas de estar contigo a hablar con alguien?]

Desconnexió cos-ment-emoció [Desconexión cuerpo-mente-emoción]

Ja fa temps que me n’he adonat, que un dia, per deixar de sentir, vaig aprendre a bloquejar la respiració; a respirar amb el mínim aire possible per viure.  D’això no me n’adonava fins que m’ho van assenyalar, fins que vaig poder-hi posar atenció i elaborar-ho. 

És una tasca no fer-ho; una tasca (per ara) impossible de mantenir; no és sempre, però a vegades, si poso consciència me n’adono de que quasi no respiro; els pulmons, pit i estómag estan immobils.  I quasi no noto l’aire com surt i entra ni pel nas ni per la boca.

Llavors també s’atura el fluir de la vida.  El fluir de la vida en mi.  Perque la respiració, les emocions i el contacte amb el cos és això, vida.

El que a mi em passa (el que jo faig) quan me n’adono és pensar: respira bé, Sílvia.  Inspira i expira, sent l’aire com entra i com surt.  Profundament.  De manera continua.  Sense aturar-ho.  I mentre hi penso molt bé, però quan hi deixo de pensar, que no sóc conscient ni de quan ni com ho faig, torno al mateix: estómag (i a vegades mandíbula) apretat, poc aire que entra i poc que surt, tensió i poca emoció.

A l’hora me n’adono com canvia la qualitat de tot això en el moment en que deixo que l’aire flueixi i em recorri.  Com sento diferent.

Amb això estic.

I tu, com respires, com sents?

[Ya hace tiempo me he dado cuenta, que un día, para dejar de sentir, aprendí a bloquear la respiración; a respirar con el mínimo aire possible para vivir.  De esto no me daba cuenta hasta que me lo señalaron, hasta que pude poner atención y elaborar-lo.

Es una tarea no hacerlo; una tarea (por ahora) imposible de mantener; no es siempre, pero a veces, si pongo conciencia me doy cuenta de que casi no respiro; los pulmones, pecho y estómago estan inmóviles.  Y casi no noto el aire como sale y entra por la nariz y por la boca. 

Entonces también se para el fluir de la vida.  El fluir de la vida en mi.  Porque la respiración, las emocione y el contato con el cuerpo es esto, vida.

Lo que a mi me pasa (lo que yo hago) cuando me doy cuenta es pensar: respira bien, Sílvia.  Inspira y espira, siente el aire como entra y como sale.  Profundamente.  De manera continua.  Sin pararlo.  Y mientras pienso muy bien, pero cuando dejo de pensar, que no soy consciente ni de cuando ni de cómo lo hago, vuelvo a lo mismo: estómago (y a veces mandíbula) apretado, poco aire que entra y poco que sale, tensión y poca emoción.

A la vez me doy cuenta como cambia la calidad de todo esto en el momento en que dejo que el aire fluya y me recorra.  Como siento diferente.

Con esto estoy. 

Y tu, ¿cómo respiras? ¿Como sientes?]

Una settimana

F.

Et vull mirar

Ara, Aquí i Present

Em vull deixar mirar.

S.

Personatge vs essència

Acabada d’arribar del SAT II, aquest viatge d’(auto)coneixement i de trobada amb el meu caràcter (1) (Derivado del griego charaxo, que significa grabar, «carácter» hace referencia a lo que es constante en una persona porque ha sido grabado en uno, es decir, a los condicionamientos cognitivos, emocionales y de comportamiento)  que vaig iniciar el 2009.  Posar-me cara a cara i també en una funció observadora davant del personatge que vaig anar creant i modelant en funció de les experiències i de les relacions amb la família i l’entorn des de que vaig néixer.

Aquest personatge l’hem creat totes i tots per arribar fins avui, i ens relacionem des d’aquí, tapant l’essència; oblidant-nos que tenim una essència, i oblidant-nos de la nostra autenticitat.    La connexió amb nosaltres mateixos i el contacte íntim amb nosaltres i amb l’entorn (persones, natura, energia, objectes...) posant atenció en el cos, l’emoció i el pensament ens hi pot anar apropant, a poc a poc.  Un viatge que continua i continuarà. (re)Aprenent a deixant fluir.  (re)Aprenent a Respirar. 

[Recién llegada del SAT II, este viaje de autoconocimiento i de encuentro con mi carácter ((Derivado del griego charaxo, que significa grabar, «carácter» hace referencia a lo que es constante en una persona porque ha sido grabado en uno, es decir, a los condicionamientos cognitivos, emocionales y de comportamiento) que inicié el 2009.  Poner-me cara a cara i también en función observadora delante del personaje que fui creando y modelando en función de las experiencias i de las relaciones con la familia y el entorno des de que nací.

Este personaje lo hemos creado todas y todos para llegar hasta hoy, y nos relacionamos des de aquí, tapando la esencia; olvidando que tenemos una esencia, y olvidando(nos) de nuestra autenticidad.  La conexión con nosotros mismos y el contacto íntimo con nosotros y con el entorno (personas, natura, energía, objetos...) poniendo atención en el cuerpo, la emoción y el pensamiento nos puede ir acercando, poco a poco.  Un viaje que continúa y continuará.  (re)Aprendiendo a dejar  fluir.  (re)Aprendiendo a Respirar.]  

Sílvia Font 

(1) Carácter y neurosis

Informació del Programa SAT

Txoria Txori

Fa anys vaig veure el documental "La pelota vasca.  La piel contra la piedra" de Julio Medem.  Un documental sobre el "conflicte basc" amb una visió àmplia i neutral.  Penso que els que no hi hem viscut mai en podrem parlar amb propietat, ni fer-ne cap judici. 

En aquell moment la música del documental em va agradar moltíssim, m'emocionava, m'entrava directament al moll de l'òs.

Avui escolto el Mikel Laboa i vull compartir aquesta poesia de Joxan Artze musicada per ell.  La seva música em segueix entrant almolldel'òsdirectament.  La recomano molt. 

 Txoria txori(clika per escoltar-la)

Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen, ez zuen aldegingo. Bainan, honela ez zen gehiago txoria izango eta nik... txoria nuen maite.

[Si le hubiera cortado las alas habría sido mío, no habria escapado. Pero así, habría dejado de ser pájaro. Y yo... yo lo que amaba era un pájaro.]

27 personajes en busca del ser. Experiencias de transformación a la luz del eneagrama. Claudio Naranjo

18.juliol.2012  22:34h.  Fa una estona que he arribat de la presentació del llibre a càrrec de Claudio Naranjo mateix i com a convidades la Cristina Nadal i la Mireia Darder entre d'altres.  Un llibre compilat i de capítols introduïts i encadenats pel Claudio i escrits gràcies als textos de 27 psicoterapeutes que se situen dins dels 27 subtipus de l'eneagrama (més informació a Fundació Claudio Naranjo).

I de les notes que he agafat:

“No és un llibre de descripció dels caràcters sino del que va quedant enrrere i de quins aspectes nous es desenvolupen en cadascú per tirar endavant en el procés i en la vida”.  “El procés és una lluita de vida i de mort de l’ego”.  “Hi ha una fase del camí en que un ha de voler matar l’ego, una altra  en que un s’ha de deixar matar per l’ego i una altra en que un s’ha de perdonar a si mateix”.  “Se li ha de donar també satisfacció a l’ego, com se li dóna sucre a un cavall, perque faci el que nosaltres volem”.  “S’ha d’arribar a una fase no de matar l’ego, sino de no fusió amb l’ego, de discriminació”.

Un llibre per veure cada caràcter des de la perspectiva de la història del procés terapèutic de cada persona que l’escriu.  Per veure’t a tu a través del procés d’una altra persona.  I també com a terapeuta pot servir com a guia en els processos d’acompanyament als pacients/usuaris/clients.

El Claudio, una altra vegada enriquidor, interessant, mestre.

[18.julio.2012 22.34h.  Hace un rato que he llegado de la presentación del libro a cargo de Claudio naranjo mismo y como invitadas Cristina Nadal y Mireia Darder entre otros.  Un libro compilado i de capítulos introducidos y encadenados por Claudio i escritos Gracias a los textos de 27 psicoterapeutas que se situan dentro de los 27 subtipos del eneagrama (más información en Fundación Claudio Naranjo).

Y de las notas que he cogido:

“No es un libro de descripción de caracteres sino de lo que va quedando atrás y de cuales aspectos nuevos se desarrollan en cada cual para tirar adelante en el proceso y en la vida”.  “El proceso es la lucha de vida y de muerte del ego”.  “Hay una fase del camino en que uno tiene que querer matar al ego, otra en la que uno se tiene que dejar matar por el ego y otra en la que uno se tiene que perdonar a sí mismo”.  “Se le tiene que dar también satisfacción al ego, como se le da azúcar a un caballo, para que haga lo que nosotros queremos”.  “Se tiene que llegar a una fase no de matar al ego, sino de no fusión con el ego, de discriminación”.

Un libro para ver cada carácter des de la perspectiva de la historia del proceso terapéutico de cada persona que lo escribe.  Para verte a tí a través del proceso de otra persona.  Y también como terapeuta puede servir como guía en los procesos de acompañamiento a los pacientes/usuarios/clientes.

Claudio, otra vez enriquecedor, interesante, maestro.]

Exorcisme

A Serveis Socials treballem, com ens va dir una professora de la carrera (ja fa anys d’aquell moment) i ho he pogut anar veient, amb persones amb les que ningú vol treballar;  Jo ara aquesta afirmació no la subscriuria al 100 %.  Diria que treballem amb persones que es troben en situacions i amb problemàtiques difícils, en aquest moment de la seva vida.  Que aquestes situacions es poden allargar i que aquestes persones, tenen responsabilitats, mecanismes i capacitats, per, en alguns dels casos, mirar de fer el possible per millorar la seva situació.  Aquesta responsabilitat l’hem d’aprendre a retornar a qui pertoca (que són les persones usuàries del nostre servei) i no posar-nos com a salvadors i salvadores de ningú.  I també és el nostre encàrrec reforçar aquests mecanismes i aquestes capacitats de les persones amb les que treballem.

No podem, no hem i no vull generalitzar.  Hi ha mil situacions i mil problemàtiques.  Una familia amb una persona gran i amb dependència que s’ha hagut de reorganitzar per donar-li l’atenció que requereix i necessita, una familia desestructurada, demandant d’ajudes a serveis socials com ja ho feia la generació anterior i que no tenen cap ganes de canviar la seva situació, un pare o una mare, treballador/a, separat/da, amb fills a càrrec i amb dificultats per arribar a final de mes, una parella, gran, amb una pensió de jubilació i una pensió d’invalidesa, un dels dos amb una malaltia crònica, que des de fa uns dies han de pagar un euro per recepta i la taxa estatal de medicaments, una familia amb un fill que consumeix marihuana fa anys i que acaba de fer el segon brot psicòtic, una dona, separada i amb dos fills, donada d’alta com a autònoma i amb un negoci que ha de tancar aviat per reorientar la seva vida professional perque no dóna a l’abast a pagar impostos i cada vegada li costa més pagar les despeses que té i tirar endavant, i que no tindrà dret a l’atur, un home, de prop de 65 anys que consumeix alcohol habitualment des dels 14 anys i que per ell això no és cap problema i beure’s 2 cigalons al dia i 7 cerveses i 4 copes de vi no és cap problema, un senyor de prop de 80 anys, amb demència, que viu sol i no vol anar de cap manera a una residència i que no té relació amb la familia i la única que hi té és amb una familiar que hi ha sospites que s’aprofiti econòmicament d’ell, una parella de més de 50 anys, un dels membres de la qual a l’atur des de fa més d’un any, amb poca confiança de trobar feina, amb fills en edat laboral, alguns a l’atur, que van signar una hipoteca de més de 250.000 euros i que la van signar quasi sense saber què volia dir la paraula euribor i interessos, diverses famílies que ja no poden pagar la hipoteca, a l’atur, amb baixa qualificació, alguns que treballen i altres que no, i patiment, cada vegada més patiment. Cada vegada més demanda de derivació al banc d’aliments municipal perque cada vegada és més difícil cobrir les necessitats bàsiques.

I cada familia una història diferent.  I això és la vida.  I també el dia a dia de la nostra feina.  

I clar, tot té dues cares, totes les situacions són polars, blanc i negre, més i menys.  I això hem de mirar, i a la vida s’ha de conrear, mantenir i donar espai a l’amor, a l’afecte, al contacte humà, a l’escoltar i al ser escoltat, al sostenir i deixar-se anar.

I explica-li a una familia que ha de mostrar allò immostrable, allò que mai s’ha de mostrar perquè la fa vulnerable, que també hi ha tot això.  Però penso que hem de donar espai a les entrevistes per poder fer un exorcisme, per poder vomitar aquestes coses que fan patir; i potser aquest fet pot ajudar a deixar una mica més d’espai a l’amor, a l’afecte, al contacte, a la comunicació.  És difícil, i moltes vegades no sé com fer-ho i a vegades no hi estem habituats, ni nosaltres ni les persones usuàries del nostre servei.  Però en aquest moment (i ja fa anys) és necessari (re)pensar-nos.

I demà ens vestirem de negre.  Per denunciar les retallades dels serveis bàsics i la injusticia social (i l’abús de poder que estan exercint i la situació de por que estan creant).  Per dir alt que no volem que les situacions de precarietat vagin en augment.  El que volem és que tothom tingui una vida digna. 

En tres direccions

Canta-te-les
Canta'ls-hi a algú estimat
Deix que algú estimat te les canti
(en forma de mantra)

Que vé a ser el mateix que:
Estima't
Estima
Deixa't estimar

Que vé a se el mateix que:

El Contacte
La Retirada
(de la Gestalt)
i a LA VIDA

Franco Battiato-La cura (El cuidado)
Franco Battiato-L'Ombra Della Luce (La Sombra de la Luz)

Tarda de sol amb un vent lleuger

Tarda de sol amb un vent lleuger i ara de Kings of Convenience de fons, i aquesta cançó, a partir del minut 2:58 m'ha fet aturar el  pas.  Que agradables i reveladors aquests moments.  Reveladors de que a la vida, també hi ha coses boniques, persones estimades, persones que ens estimen, flors, sensacions agradables, i un llarg etc.
I que important que és per mi contactar amb aquests moments i amb aquestes sensacions.  Posar els peus a terra i el cap en contacte amb el tronc i fora de la fantasia.  I quedar-me aquí.  I no tornar a la boca apretada i a la respiració continguda.  I deixar fluir.

Kings of Convenience-I don't know what i can save you from