Exorcisme

A Serveis Socials treballem, com ens va dir una professora de la carrera (ja fa anys d’aquell moment) i ho he pogut anar veient, amb persones amb les que ningú vol treballar;  Jo ara aquesta afirmació no la subscriuria al 100 %.  Diria que treballem amb persones que es troben en situacions i amb problemàtiques difícils, en aquest moment de la seva vida.  Que aquestes situacions es poden allargar i que aquestes persones, tenen responsabilitats, mecanismes i capacitats, per, en alguns dels casos, mirar de fer el possible per millorar la seva situació.  Aquesta responsabilitat l’hem d’aprendre a retornar a qui pertoca (que són les persones usuàries del nostre servei) i no posar-nos com a salvadors i salvadores de ningú.  I també és el nostre encàrrec reforçar aquests mecanismes i aquestes capacitats de les persones amb les que treballem.

No podem, no hem i no vull generalitzar.  Hi ha mil situacions i mil problemàtiques.  Una familia amb una persona gran i amb dependència que s’ha hagut de reorganitzar per donar-li l’atenció que requereix i necessita, una familia desestructurada, demandant d’ajudes a serveis socials com ja ho feia la generació anterior i que no tenen cap ganes de canviar la seva situació, un pare o una mare, treballador/a, separat/da, amb fills a càrrec i amb dificultats per arribar a final de mes, una parella, gran, amb una pensió de jubilació i una pensió d’invalidesa, un dels dos amb una malaltia crònica, que des de fa uns dies han de pagar un euro per recepta i la taxa estatal de medicaments, una familia amb un fill que consumeix marihuana fa anys i que acaba de fer el segon brot psicòtic, una dona, separada i amb dos fills, donada d’alta com a autònoma i amb un negoci que ha de tancar aviat per reorientar la seva vida professional perque no dóna a l’abast a pagar impostos i cada vegada li costa més pagar les despeses que té i tirar endavant, i que no tindrà dret a l’atur, un home, de prop de 65 anys que consumeix alcohol habitualment des dels 14 anys i que per ell això no és cap problema i beure’s 2 cigalons al dia i 7 cerveses i 4 copes de vi no és cap problema, un senyor de prop de 80 anys, amb demència, que viu sol i no vol anar de cap manera a una residència i que no té relació amb la familia i la única que hi té és amb una familiar que hi ha sospites que s’aprofiti econòmicament d’ell, una parella de més de 50 anys, un dels membres de la qual a l’atur des de fa més d’un any, amb poca confiança de trobar feina, amb fills en edat laboral, alguns a l’atur, que van signar una hipoteca de més de 250.000 euros i que la van signar quasi sense saber què volia dir la paraula euribor i interessos, diverses famílies que ja no poden pagar la hipoteca, a l’atur, amb baixa qualificació, alguns que treballen i altres que no, i patiment, cada vegada més patiment. Cada vegada més demanda de derivació al banc d’aliments municipal perque cada vegada és més difícil cobrir les necessitats bàsiques.

I cada familia una història diferent.  I això és la vida.  I també el dia a dia de la nostra feina.  

I clar, tot té dues cares, totes les situacions són polars, blanc i negre, més i menys.  I això hem de mirar, i a la vida s’ha de conrear, mantenir i donar espai a l’amor, a l’afecte, al contacte humà, a l’escoltar i al ser escoltat, al sostenir i deixar-se anar.

I explica-li a una familia que ha de mostrar allò immostrable, allò que mai s’ha de mostrar perquè la fa vulnerable, que també hi ha tot això.  Però penso que hem de donar espai a les entrevistes per poder fer un exorcisme, per poder vomitar aquestes coses que fan patir; i potser aquest fet pot ajudar a deixar una mica més d’espai a l’amor, a l’afecte, al contacte, a la comunicació.  És difícil, i moltes vegades no sé com fer-ho i a vegades no hi estem habituats, ni nosaltres ni les persones usuàries del nostre servei.  Però en aquest moment (i ja fa anys) és necessari (re)pensar-nos.

I demà ens vestirem de negre.  Per denunciar les retallades dels serveis bàsics i la injusticia social (i l’abús de poder que estan exercint i la situació de por que estan creant).  Per dir alt que no volem que les situacions de precarietat vagin en augment.  El que volem és que tothom tingui una vida digna.