
[esp] Por la importancia del camino que vamos haciendo, para pararnos durante el trayecto a observar, adelante, atrás y a los lados, para andar, de vez en cuando, a un ritmo diferente del que estamos acostumbrad@s a hacerlo, para no repetir la costumbre si no nos va bien, para ilusionarnos cada día. Actualmente haciendo camino en los Países Bajos.
dimecres, 5 de setembre del 2012
Cortázar vs. Gestalt

dimarts, 4 de setembre del 2012
Pranzo a Firenze
dilluns, 3 de setembre del 2012
Dedicació [Dedicación]
Illes Cies. Galicia. Agost 2012 |
diumenge, 2 de setembre del 2012
Vas[vaig] per la vida derrapant / [Vas[voy] por la vida derrapando]
Avui és la tercera nit que dormo a Barcelona, després de nits fora. M'he aixecat, que sona amb ch i sense i. Què és això de: m'he llevat?, he agafat les dues claus, unides per una arandela. No són meves i quan havia fet uns cinc passos des de la porta en direcció a la botiga paquistanesa però que hi venen productes no només del Pakistan m'he aturat per mirar-les. Les portava a la mà i la mà tancada, en forma de puny. He aixecat el puny, a l'alçada del pit i l'he obert. Les claus jeien, una al damunt de l’altra sobre els plecs de la meva mà de pell tova
.
Quan he entrat a la botiga, a la que hi anava a comprar llet hi havia el dependent que atenia un noi amb un nen als braços. Havia deixat el cotxet de manera que feia difícil el pas. He pensat: “segurament ha pensat que era un moment i que no molestaria”. He passat entre el comprador i el nen, i el cotxet i m’ha sortit [he dit] un bon dia, alegre i ocupant les dues paraules. Bon Dia. No un bon dia (o un hola) d’aquests que he après a dir aquí, quan entro a una botiga, que sembla que no vulgui que em sentin.
[A fines de junio, iba por la vida derrapando. Caminaba(mos) y en medio de nuestro camino nos encontramos un panel que decía: "Vas por la vida derrapando". Mis horas de descanso no eran suficientes, no hacía más cosas que a lo largo de los últimos años, pero me sentia inmersa dentro de un ritmo que antes de vivir en Barcelona, ya hace (a finales de septiembre-principios de octubre hará) 8 años, nunca había llevado. El ritmo de mis células no sé si era el mismo que ahora, pero mi cabeza iba más lentamente. El tiempo invertido en mis desplazamientos era proporcionalmente mucho más bajo. Con el tiempo que ahora necesito para ir al trabajo, podía casi ir del pueblo a Barcelona. Ir un día a Barcelona era una cosa que planeaba. Es una cosa que en el pueblo se planea con tiempo. Ellos no sé si volverán a Barcelona antes de irse para siempre. Esto es la vida.
Hoy es la tercera noche que duermo en Barcelona, después de noches fuera. Me he levantado (no traduzco esta frase porque al traducirla pierde el sentido fonético de lo que transmito) he cogido las dos llaves, unidas por una arandela. No són mías y cuando havia hecho unos cinco pasos des de la puerta en dirección a la tienda paquistaní pero en la que venden productos no sólo del Pakistán me he parado para mirarlas. Las llevaba en la mano y la mano cerrada, en forma de puño. He levantado el puño, a la altura del pecho y lo he abierto. Las llaves yacían, una encima de la otra sobre los pliegues de mi mano, de piel blanda.
Cuando he entrado a la tienda, en la que iba a comprar leche estaba el dependiente que atendía a un chico con un niño en los brazos. Había dejado el cochecito de manera que hacía dificil el paso. He pensado: "seguramente ha pensado que era un momento y que no molestaría". He pasado entre el comprador y el niño, y el cochecito y me ha salido [he dicho] un buenos días, alegre y ocupando las dos palabras. Buenos Días. No un buenos días (o un hola) de estos que he aprendido a decir aquí, cuando entro a una tienda, que parece que no quiera que me oigan.
Y ahora siento que empezaré la semana y este septiembre sin derrapar y ocupando mi espacio y mi voz. Y tu, ¿cómo es el buenos días que dices cuando en un preciso momento pasas de estar contigo a hablar con alguien?]
diumenge, 5 d’agost del 2012
Desconnexió cos-ment-emoció [Desconexión cuerpo-mente-emoción]
És una tasca no fer-ho; una tasca (per ara) impossible de mantenir; no és sempre, però a vegades, si poso consciència me n’adono de que quasi no respiro; els pulmons, pit i estómag estan immobils. I quasi no noto l’aire com surt i entra ni pel nas ni per la boca.
Llavors també s’atura el fluir de la vida. El fluir de la vida en mi. Perque la respiració, les emocions i el contacte amb el cos és això, vida.
A l’hora me n’adono com canvia la qualitat de tot això en el moment en que deixo que l’aire flueixi i em recorri. Com sento diferent.
Amb això estic.
I tu, com respires, com sents?
[Ya hace tiempo me he dado cuenta, que un día, para dejar de sentir, aprendí a bloquear la respiración; a respirar con el mínimo aire possible para vivir. De esto no me daba cuenta hasta que me lo señalaron, hasta que pude poner atención y elaborar-lo.
Es una tarea no hacerlo; una tarea (por ahora) imposible de mantener; no es siempre, pero a veces, si pongo conciencia me doy cuenta de que casi no respiro; los pulmones, pecho y estómago estan inmóviles. Y casi no noto el aire como sale y entra por la nariz y por la boca.
Entonces también se para el fluir de la vida. El fluir de la vida en mi. Porque la respiración, las emocione y el contato con el cuerpo es esto, vida.
Lo que a mi me pasa (lo que yo hago) cuando me doy cuenta es pensar: respira bien, Sílvia. Inspira y espira, siente el aire como entra y como sale. Profundamente. De manera continua. Sin pararlo. Y mientras pienso muy bien, pero cuando dejo de pensar, que no soy consciente ni de cuando ni de cómo lo hago, vuelvo a lo mismo: estómago (y a veces mandíbula) apretado, poco aire que entra y poco que sale, tensión y poca emoción.
A la vez me doy cuenta como cambia la calidad de todo esto en el momento en que dejo que el aire fluya y me recorra. Como siento diferente.
Con esto estoy.
divendres, 3 d’agost del 2012
Una settimana
dijous, 2 d’agost del 2012
Personatge vs essència
Sílvia Font
divendres, 20 de juliol del 2012
Txoria Txori
Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen, ez zuen aldegingo. Bainan, honela ez zen gehiago txoria izango eta nik... txoria nuen maite. | [Si le hubiera cortado las alas habría sido mío, no habria escapado. Pero así, habría dejado de ser pájaro. Y yo... yo lo que amaba era un pájaro.] |
dimecres, 18 de juliol del 2012
27 personajes en busca del ser. Experiencias de transformación a la luz del eneagrama. Claudio Naranjo
I de les notes que he agafat:
“No és un llibre de descripció dels caràcters sino del que va quedant enrrere i de quins aspectes nous es desenvolupen en cadascú per tirar endavant en el procés i en la vida”. “El procés és una lluita de vida i de mort de l’ego”. “Hi ha una fase del camí en que un ha de voler matar l’ego, una altra en que un s’ha de deixar matar per l’ego i una altra en que un s’ha de perdonar a si mateix”. “Se li ha de donar també satisfacció a l’ego, com se li dóna sucre a un cavall, perque faci el que nosaltres volem”. “S’ha d’arribar a una fase no de matar l’ego, sino de no fusió amb l’ego, de discriminació”.
Un llibre per veure cada caràcter des de la perspectiva de la història del procés terapèutic de cada persona que l’escriu. Per veure’t a tu a través del procés d’una altra persona. I també com a terapeuta pot servir com a guia en els processos d’acompanyament als pacients/usuaris/clients.
El Claudio, una altra vegada enriquidor, interessant, mestre.
[18.julio.2012 22.34h. Hace un rato que he llegado de la presentación del libro a cargo de Claudio naranjo mismo y como invitadas Cristina Nadal y Mireia Darder entre otros. Un libro compilado i de capítulos introducidos y encadenados por Claudio i escritos Gracias a los textos de 27 psicoterapeutas que se situan dentro de los 27 subtipos del eneagrama (más información en Fundación Claudio Naranjo).
Y de las notas que he cogido:
“No es un libro de descripción de caracteres sino de lo que va quedando atrás y de cuales aspectos nuevos se desarrollan en cada cual para tirar adelante en el proceso y en la vida”. “El proceso es la lucha de vida y de muerte del ego”. “Hay una fase del camino en que uno tiene que querer matar al ego, otra en la que uno se tiene que dejar matar por el ego y otra en la que uno se tiene que perdonar a sí mismo”. “Se le tiene que dar también satisfacción al ego, como se le da azúcar a un caballo, para que haga lo que nosotros queremos”. “Se tiene que llegar a una fase no de matar al ego, sino de no fusión con el ego, de discriminación”.
Un libro para ver cada carácter des de la perspectiva de la historia del proceso terapéutico de cada persona que lo escribe. Para verte a tí a través del proceso de otra persona. Y también como terapeuta puede servir como guía en los procesos de acompañamiento a los pacientes/usuarios/clientes.
Claudio, otra vez enriquecedor, interesante, maestro.]
divendres, 13 de juliol del 2012
Exorcisme
No podem, no hem i no vull generalitzar. Hi ha mil situacions i mil problemàtiques. Una familia amb una persona gran i amb dependència que s’ha hagut de reorganitzar per donar-li l’atenció que requereix i necessita, una familia desestructurada, demandant d’ajudes a serveis socials com ja ho feia la generació anterior i que no tenen cap ganes de canviar la seva situació, un pare o una mare, treballador/a, separat/da, amb fills a càrrec i amb dificultats per arribar a final de mes, una parella, gran, amb una pensió de jubilació i una pensió d’invalidesa, un dels dos amb una malaltia crònica, que des de fa uns dies han de pagar un euro per recepta i la taxa estatal de medicaments, una familia amb un fill que consumeix marihuana fa anys i que acaba de fer el segon brot psicòtic, una dona, separada i amb dos fills, donada d’alta com a autònoma i amb un negoci que ha de tancar aviat per reorientar la seva vida professional perque no dóna a l’abast a pagar impostos i cada vegada li costa més pagar les despeses que té i tirar endavant, i que no tindrà dret a l’atur, un home, de prop de 65 anys que consumeix alcohol habitualment des dels 14 anys i que per ell això no és cap problema i beure’s 2 cigalons al dia i 7 cerveses i 4 copes de vi no és cap problema, un senyor de prop de 80 anys, amb demència, que viu sol i no vol anar de cap manera a una residència i que no té relació amb la familia i la única que hi té és amb una familiar que hi ha sospites que s’aprofiti econòmicament d’ell, una parella de més de 50 anys, un dels membres de la qual a l’atur des de fa més d’un any, amb poca confiança de trobar feina, amb fills en edat laboral, alguns a l’atur, que van signar una hipoteca de més de 250.000 euros i que la van signar quasi sense saber què volia dir la paraula euribor i interessos, diverses famílies que ja no poden pagar la hipoteca, a l’atur, amb baixa qualificació, alguns que treballen i altres que no, i patiment, cada vegada més patiment. Cada vegada més demanda de derivació al banc d’aliments municipal perque cada vegada és més difícil cobrir les necessitats bàsiques.
I cada familia una història diferent. I això és la vida. I també el dia a dia de la nostra feina.
I clar, tot té dues cares, totes les situacions són polars, blanc i negre, més i menys. I això hem de mirar, i a la vida s’ha de conrear, mantenir i donar espai a l’amor, a l’afecte, al contacte humà, a l’escoltar i al ser escoltat, al sostenir i deixar-se anar.
I explica-li a una familia que ha de mostrar allò immostrable, allò que mai s’ha de mostrar perquè la fa vulnerable, que també hi ha tot això. Però penso que hem de donar espai a les entrevistes per poder fer un exorcisme, per poder vomitar aquestes coses que fan patir; i potser aquest fet pot ajudar a deixar una mica més d’espai a l’amor, a l’afecte, al contacte, a la comunicació. És difícil, i moltes vegades no sé com fer-ho i a vegades no hi estem habituats, ni nosaltres ni les persones usuàries del nostre servei. Però en aquest moment (i ja fa anys) és necessari (re)pensar-nos.
I demà ens vestirem de negre. Per denunciar les retallades dels serveis bàsics i la injusticia social (i l’abús de poder que estan exercint i la situació de por que estan creant). Per dir alt que no volem que les situacions de precarietat vagin en augment. El que volem és que tothom tingui una vida digna.
diumenge, 1 de juliol del 2012
En tres direccions
Canta'ls-hi a algú estimat
Deix que algú estimat te les canti
(en forma de mantra)
Que vé a ser el mateix que:
Estima't
Estima
Deixa't estimar
Que vé a se el mateix que:
El Contacte
La Retirada
(de la Gestalt)
i a LA VIDA
Franco Battiato-La cura (El cuidado)
Franco Battiato-L'Ombra Della Luce (La Sombra de la Luz)
dimarts, 26 de juny del 2012
Tarda de sol amb un vent lleuger
I que important que és per mi contactar amb aquests moments i amb aquestes sensacions. Posar els peus a terra i el cap en contacte amb el tronc i fora de la fantasia. I quedar-me aquí. I no tornar a la boca apretada i a la respiració continguda. I deixar fluir.
Kings of Convenience-I don't know what i can save you from
dimarts, 19 de juny del 2012
Primavera, estiu, etcètera
Porto vint-i-vuit pàgines i mitja llegides; llegides entre el metro i el ferrocarril d'aquest matí, a quarts de vuit, i ja m'enganxa, com m'havien dit.
La Marta Rojals escriu (parla) d'una manera que em resulta molt familiar. Parla de llocs i vivències amb les que de moment, ja m'estic sentint identificada.
Continuarà...
dilluns, 11 de juny del 2012
Trobant-li el gust a l’esport

dissabte, 9 de juny del 2012
Plata del Marroc
divendres, 1 de juny del 2012
Festivals
El que em fa gràcia, ràbia i que em tira enrrere dels festivals tipus Primavera Sound és la gent que va a lluir els seus modelets: la roba, complements i pentinats que s'han comprat especialment per aquests dies i parlar com si no ho haguéssin fet mai. I què dir dels preus d’alguns d’aquests festivals!
M’encanta la música, és una de les coses més importants per mi. I m’agraden molts dels grups que toquen al Primavera Sound. Hi he anat un any. Però a mi m’agraden els concerts tranquils, on l’objectiu principal de tothom sigui anar a escoltar i a veure la música que fa qui surt a l’escenari (ja ho sé...demano massa). Per mi això és sagrat. I m’enfado quan vaig a un concert i la gent s’hi va a relacionar, a parlar, a retrobar-se amb gent que fa temps que no veu i per tant fer petar la xerrada. I al Primavera Sound al que vaig descobrir Tortoise i Antony and the Johnsons i al que vaig veure Arcade Fire, Sonic Youth, Iggi & The Stooges, New Order, (Lo:Muêso), Dominique A entre altres, molta de la gent hi anava a relacionar-se i a parlar durant els concerts. Potser qui llegeixi aquest post pensarà que demano massa. Però per mi, poder gaudir del concert sense interrupcions d’aquest tipus és molt important.
Antony And The Johnsons- Fistful of Love
dijous, 31 de maig del 2012
Guaraní
Una senyora gran, que avui també ha anat al gimnàs a última hora els pregunta: “Qué idioma habláis?, es que hace rato que os oigo i digo: no es inglés, porque no, inglés no es. Alemán tampoco. Rumano...? Rumano tampoco.
Converses d’última hora.
dijous, 24 de maig del 2012
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera,
on la meva respiració pogués fluir sense interrompre-la,
on l’equilibri fos l’eix principal,
on tot fos trobar-se amb una mateixa,
i amb l’altre, amb amor i cura
on les carícies i la mirada tranquil•la fóssin el principal mitjà de comunicació
i les paraules dolces.
Uns dies on cobrir les necessitats bàsiques de l’ésser humà.
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera,
on el soroll dels ocells es pogués sentir,
on l’olor del dia i de la nit pogués transpirar entre jo i el defora.
on pogués pujar als arbres i asseure’m a la pedra
On pogués sentir el vent i escoltar-lo.
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera
on el sol m’escalfés
i la pluja em mullés.
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera
on pogués no fer rès (on pogués fer RES)
Far From Any Road- The handsome family
dilluns, 21 de maig del 2012
Torna Michael Haneke

(2) http://www.festival-cannes.fr/es.html
http://www.cinestrenos.com/cartelera/critica/pianista/pianista.htm
http://www.golem.es/lacintablanca/
dimecres, 16 de maig del 2012
Avui cosa dolça
Us passo la recepta d'un pastís de pastanaga, taronja i anous que vaig fer fa unes setmanes per una ocasió especial i que repetiré un dia d'aquets. És fàcil i alhora entretingut de fer. La cuina, la podem viure com a algo difícil, que no ens agrada, que ens aburreix, que cuinem només per sobreviure, o també la podem viure com quelcom que ens dóna plaer, com un acte d'amor, com un entreteniment, com un moment de trobada entre nosaltres i els aliments, com un regal, com una meditació en moviment.
Espero que us agradi!
Pastís de pastanaga i taronja
El suc i la ratlladura de taronja li donen a aquest pastís un deliciós gust afruitat, mentre les anous i les panses li aporten textura.
Ingredients per 8 o 10 racions:
- 125 gr. De margarina de girasol o mantega
- 125 gr. De sucre morena
- 2 ous
- 2 cullerades de mel
- 250 gr. De farina amb llevadura (ò sense) (jo hi poso la farina integral i en aquest cas, si vols, n’hi pots posar una petita part de farina de força)
- 1 culleradeta de llevadura (o dues si la farina no en porta)
- 1 culleradeta (o al gust) de canella
- 250 gr. de pastanaga ratllada
- 50 gr. d’anous i 50 de panses
- la ratlladura d’una taronja
- 50 ml. de suc de taronja
Elaboració:
Dins d’un bol gran, s’ha de barrejar la margarina amb la sucre fins que quedi pàlida i suau. A continuació, posa-hi els ous i la mel. Segueix remenant. Incorpora la farina, la llevadura i la canyella progresivament i després afegeix la resta d’ingredients.
Posa la barreja dins d’un motlle per forn, que hagis untat amb oli o mantega i l’hagis enfarinat lleugerament. Forneja-la una hora una hora i mitja a 180º.
Bon profit!
dilluns, 14 de maig del 2012
Dilluns
M'aixeco, a les 9 del matí. El sol ja fa hores que ha sortit, i el mocador vermell és apunt de deixar-se atravessar pels seus raigs. Quin goig, quan els dies que a les hores de sol sóc a casa, vaig de la cuina a l’habitació i noto l’escalfor roja que tenyeix les rajoles del cuarto de bany. Esmorzem, jo un pa torrat ben integral i ben negre. Mai ho he fet, però se m’acut sortir al balcó a rascar la torrada, torrada. Els ocells del carrer, peatonal i sense sortida, la Saleta, es posaran contents. L’arbre que veia des del meu balcó, fa tot just una setmana que ja no hi és. Ara ja no tindrà els llençols que l’acariciïn ni els llençols seran acariciats per les seves fulles verdes. Ni veuré des del sofà la única naturalesa que veuria ara mateix. Ara veig les tres peces de roba beix que hi he estès aquest matí. Rentades amb atenció i dedicació, com segurament ho feia la mama.
El pa torrat ben integral ara ja no és negre, sino de color del pa integral, fosc. Amb llavors de sèsam, que li donen un contrast de gust i color. L’acompanyo amb un oli molt bò. Oli de tonalitat entre verda i groga com la faldilla que duc avui. També he preparat una mocca amb cafè del que compro últimament. El dia que s’acabi ja en tindré de l’italià autèntic, fet amb una mocca autèntica. El cafè que he preparat és bò. I la seva olor omple la casa i tapa l’olor del pa torrat, torrat. Al cafè li afegeixo una mica de mel i canyella i per acabar d’omplir aquella tassa que tant m’agrada, hi poso llet de soja. Per donar-li el toc diferent a l’esmorzar agafo una espàtula d’untar, d’aquelles de fusta de la casa que deia que casa teva podia ser una república. Jo també hi compro. Agafo un pot de vidre amb tap vermell que fa uns dies que he recuperat del fons de l’armari. L’havia comprat per preparar algun postre i és un succedani de la crema de xocolata. Fet de garrofes. I dóna el pego. Obro un paquetet de quatre o cinc galetes. Ja fa uns anys que s’ha posat de moda vendre les galetes dins d’una capsa de cartró, en paquetets de plàstic. Quines tonteries i quines ganes de gastar plàstic sense sentit! I jo les vaig comprar. Estaven d'oferta. Són molt bones. De sèsam i mel.
N’agafo una i l’unto amb l’espàtula de crema de garrofa. Una per tu i una per mi. Que bona!
Mentre, esmorzes flocs de blat de moro, amb mel, una mica de sucre i llet, també de soja. Després et prepares un cafè, a la teva tasseta petita, endolcit amb sucre morè i una mica de canyella. I mentre parlem, i ens mirem. Avui, amb calma.
Quan marxes m'’estic una estona a internet, faig algo de feina per casa, rento les peces de roba beix que ara es mouen amb el vent, toco el violí, escolto la ràdio i música i miro un moment la televisió, m’estiro al sofà i llegeixo, com fa dies que no ho faig. Fins que em truques.
Agafo la bicicleta a la plaça i ens trobem davant d’aquest edifici amb un jardí que encara no he recorregut del tot.
Anem a dinar, al restaurant de cuina macrobiòtica que m’agrada i que ara també t’agrada a tu. Parlem, mentre anem assaborint els gustos que avui composen els nostres plats. I el suc de poma i pastanaga. Primer de tot assaborim el suc, i a les parets del got hi queda tota una capa d’espuma de pastanaga que després m’entretinc a agafar amb una cullera. Boníssima!
Tornem desfent el camí que hem fet fa una estona. T’acompanyo a la porta de l’edifici del jardí que encara no he recorregut del tot. T’explico que m’agradaria trobar un lloc tranquil per relaxar-me una estona.. Obrim la porta, gran i de fusta. Dins, les parets de pedra protegeixen l’espai d’aquest sol que fa avui. Sortim per la porta, també gran i de fusta que ens porta al jardí. Hi passegem, del principi al final i localitzo el racó on després voldré tornar per ser-hi una estona. Pel camí fem broma amb uns peixos de l’estany. A l’estany també hi ha nenúfars i un lliri blanc que em crida l’atenció. Al principi del passeig passem pel costat d’una catifa de flors de colors. Al jardí s’hi està fresc o no en funció de si els arbres que belluguen amb el vent cobreixen el racó que tries.
Jo trio un racó, entre cobert i descobert de les branques dels arbres, És un banc de ferro forjat. M’hi acompanyes i te’n tornes a la feina.
Al cap d’una estona m’estiro, després de fabricar-me una cullera per poder-me menjar el tros de pastís de tofu, galeta i maduixa abans que es torni més líquid.
M’estiro i tanco els ulls. Quan em començo a oblidar d’on sóc, sento unes passes que trepitgen les pedres. Obro els ulls i veig que d’esquena marxa un home, alt i d’edat desconeguda. De la cintura li pengen una porra i unes esposes. Amb la ma comprova que ho porta tot. No atura el seu pas, que sembla accelerat. Me’l miro fins que el perdo de vista, pensant qui és i on va. Tanco els ulls. El soroll del que em sembla un tret me’ls fa tornar a obrir. Durant uns minuts mantinc els ulls oberts, per si torna corrent. A mi se m’han despertat algunes interpretacions. Torno a tancar els ulls i no torno a sentir les seves passes que trepitgen les pedres.
Al cap d’una estona, m’incorporo al banc. Avui, em noto el cos adolorit, per una bona causa.
I la tarda continua, fins fa una estona que s’ha fet de nit.
dimarts, 8 de maig del 2012
Acords menors
The Pain that's Yet to Come- Matt Elliott
Puc Tancar i Obrir- Canimas
divendres, 4 de maig del 2012
El NO saber
dimecres, 25 d’abril del 2012
I què queda d'allò que vas ser?
Queda l’experiència, queda el record, queden les olors, i els colors i els paissatges
I les paraules, i els somnis i les fantasies, i queden els jocs, i queden les experiències doloroses, i les pèrdues, i aquelles tardes corrent entre herbes.
Familia.
I què queda d’allò que vas ser?
Allò que vas ser ets tu. Ara. I les barreres segueixen baixant, i l’afecte pot tornar a néixer.
divendres, 20 d’abril del 2012
Teràpia Gestalt
I inicio aquest camí amb ganes, respecte, il·lusió i la prudència necessària per recórre'l.
Si vols més informació, pots contactar amb mi a la següent adreça de correu electrònic: ------sfjansa@gmail.com------
20 d'abril
dissabte, 4 de febrer del 2012
Vivim?
corren, corren, corren,
escolten?
correm, correm, correm,
escoltem?
creiem, creiem, creiem,
veiem? mirem?
vivim?
dimecres, 1 de febrer del 2012
Vides
Reunió
Salut mental-vellesa, desamparament. Coherència-incoherència. Fa temps que no em veu i se'n recorda de mi.
Dinar..
Conflicte mare-pare. Fill al mig. Salut mental.
83 anys. Dona soltera. Llegeix històries de dones. Nascuda al poble. Pares del poble. Viu sola. Un lluçet i un puré. Li agrada quan està bé per sortir i anar a comprar; i visitar a la seva amiga que viu davant de la botiga.
Aigua. Pa. Oli. Avocat
Delicatessen. Brazzaville. Leonard Cohen
dimecres, 4 de gener del 2012
Anhel
dissabte, 2 d’abril del 2011
Llista d'espera de la consulta de la ginecòloga
Una parella jove entra a la sala d'espera i s'asseu a la fila del davant. Tots dos joves, ell alt i prim. Ella en estat bastant avançat de gestació. Ella transmet una sensació de dolor, que la fa estar incòmode. Ell de tant en tant li mostra afecte, acostant una ma a la seva cara, volent-li fer un petó o dient-li alguna paraula. Ella no accepta aquestes mostres d'apropament i ho fa molt explícit. A mi se m'activa la imaginació. Què és més figura ara per ella, el dolor o alguna experiència prèvia que fa que no accepti mostres d'afecte d'ell, en aquest moment?
Se'm posen al davant les dificultats en les relacions interpersonals.
Aquesta tarda
dilluns, 8 de novembre del 2010
in-edit

mare
Animic

dilluns, 5 de juliol del 2010
Madres & hijas de Rodrigo García

dissabte, 26 de juny del 2010
Jessamí
dimecres, 23 de juny del 2010
A través d'una finestra
diumenge, 11 de gener del 2009
Crep amb taronja, mel i canyella

Ahir era el nostre torn en el sopar que fem cada mes dels amics de la Dipu. Vam fer uns canapés d'entrants i unes arbequines per obrir la gana, de plat principal sushi de salmó i tonyina amb verduretes i yakisoba i de postres vam experimentar amb els creps que veieu a la foto. Us passo la recepta i si els feu ja em direu que tal!!
Per als creps (en van sortir 12): 5 cull. rasses de "maizena", 6 cull. plenes de farina, 1/4 d sobre de llevadura, 4 ous, 3 cull. d'oli, una mica més de mig got d'aigua i el mateix de llet, 2 cull. de sucre, la pell d'una llimona ratllada i un polsim de sal (a la recepta hi posen 4 cull. de rom, però jo no n'hi poso).
Per al farcit: 2 taronges, una mica de sucre i canyella en rama.
Es pelen les taronges intentant que no es trenqui la pell per tal de poder fer el farçellet. Es trossegen i es posen a un cassó amb una mica de sucre. Per si soles ja aniran deixant el suc i si voleu podeu ajudar amb una ma de morter apretant una mica. Hi afegim la canyella i ho deixem coure a foc lent durant una horeta i mitja aprox. Si veieu que es queda sense suc és que ho teniu a foc alt.
A part es fan els creps barrejant els ingredients i posant una cullerada de la barreja a una paella ben calenta i que no s'enganxi a la que prèviament li haurem posat una mica de mantega. Es repeteix la operació fins que no ens quedi massa (ha de quedar bastant líquida).
A l'hora de montar el plat, es posa un crep, una mica de la taronja confitada i s'hi posa un fil de mel per sobre, es fa el farçellet i per sobre si tira canyella en pols i una mica més de mel.
Ja es pot servir! La barreja de la taronja amb la canyella és perfecta!!
dissabte, 10 de gener del 2009
Patxouli
Bloc en el que mostraré petits objectes fets amb il·lusió i a
partir de la curiositat de crear amb aquests dos materials agradables al tacte i
a la vista.Hi haurà des de petites agulles de pit, fins articles per
decorar, passant per penjolls, anells, arracades i altres coses que aniran
sorgint a partir d'idees agafades de l'entorn i d'altres persones que utilitzen
aquests materials.Salut!!