Torna Michael Haneke

Torna Michael Haneke, ara amb Amour, una visió de l’amor com una manera de fidelitat, com una esperança. L’amor, quan el cos és vell i l’esperit es ressent (1).  La presenta al Festival de Cannes.

Ara, en aquest moment de la meva vida, i precisament que avui fa 80 anys que el meu pare va néixer, arriba aquesta pel·lícula que pel que he llegit i he sentit a la ràdio posa consciència en la vellesa, en la mort dels éssers Grans i Estimats i en l’Amor.

La primera pel·lícula que vaig veure d’ell, la crua La Pianista em va impactar.  Aquella relació de control i repressió, d’una mare i d’una societat, a una filla dedicada a la música i que utilitza l’auto(-)lesió com una forma de canalitzar aquesta repressió.  Si la tornés a veure podria dir molt més d’aquesta pel·lícula, que em va impactar moltíssim.

La més recent La Cinta Blanca reflexa l’odi i la malícia d’uns nens d'un poble petit del nord d’Alemanya de l’any 2013.  Un seguit de successos i desgràcies, una crueltat pròpia del que s’estava coent.  

Per mi, totes dues igual d'inquietants.  Ara, ja espero l’estrena d’Amour a les nostres pantalles, per entrar una vegada més a l’univers Hanekià.

(1) http://www.lavanguardia.com/cine/20120520/54296746233/festival-cannes-amor-vejez-haneke.html
(2) http://www.festival-cannes.fr/es.html 

http://www.ara.cat/cultura/Michael-Haneke-senfronta-estimats-Canes_0_703729764.html
http://www.cinestrenos.com/cartelera/critica/pianista/pianista.htm
http://www.golem.es/lacintablanca/