[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.

dimecres, 8 de gener del 2025

Sèrie d'11: 2. Llengua - Serie de 11: 2. Lengua

(CAT./ESP.)

Ja abans de venir a viure aquí tenia molt clar que volia aprendre la llengua del país.  Centrar-me en el neerlandès (col.loquialment i per error dit holandès) i no en l’anglès.  Per mi era important coneixernne la llengua, i tot i treballar com a terapeuta Gestalt en català, castellà i a vegades en italià, volia tenir el recurs de la llengua tant per entendre el que passa al meu voltant en el meu dia a dia com per donar-me l’oportunitat de fer alguna formació en la llengua d’aquí o de treballar alguna època en l’àmbit social com vaig fer fins l’any 2020.

 

He de dir d’entrada que la zona on visc està a l’interior i tot i ser una ciutat universitària, amb molts estudiants i investigadors/es internacionals, no és ni molt menys tan internacional com Amsterdam, Rotterdam o L’Haia.

 

Abans de continuar, i a mode informatiu sobre la denominació del país, la província Holanda Septentrional (on es troben situades Amsterdam i Haarlem) i la província Holanda Meridional (on es troben situades Rotterdam, l’Haia i Leiden, és la part del país que s’anomena Holanda.  La resta s’anomena Països Baixos (neder – baix – i land -terra-). 

 

A la meva zona, tot i que es trobi molta més gent que parla neerlandès que no pas anglès, passa una cosa bastant comú i és el següent.  Quan en l’ambit que sigui, comences a parlar neerlandès i noten que no ets d’aquí, canvien immediatament a l’anglès.

 

El meu mantra des de que vaig poder començar a ajuntar paraules i a articular frases va ser: “En neerlandès, si us plau”, i “Podries parlar una mica més a poc a poc?”, sobretot els primers anys.

 

Amb l’ajuda d’alguns cursos que vaig fer, d’un home voluntari per la llengua amb el que quedavem cada quinze dies durant bastant anys (i que a més a més era professor d’espanyol, cosa que ajudava per tenir un recurs quan ho necessitàvem), algun grup d’intercanvi d’idiomes, escoltar la radio, no necessitar l’anglès per la feina i demanar sistemàticament que no canviéssin d’idioma, amb 11 anys puc dir que em comunico sense masses problemes en el meu dia a dia. 

 

Però he de dir que continuo fent faltes gramaticals i de pronunciació.  Tot i així m’he tirat a la piscina des de bastant al principi, per necessitat i passant per sobre d’emocions com la vergonya.  I empassant-me encara la pregunta de: “Quant de temps portes aquí?”.

 

A vegades aquesta pregunta em feia contactar amb el sentiment de ridícul.  Tot i així, per mi lo important és poder entendre el que passa al meu voltant, entre altres coses, per poder-me sentir més integrada. 

 

El fet de no dominar la llengua i que això es percebi des de fora, va acompanyat de tenir enganxada l’etiqueta de no ser d’aquí, i de que això pugui anar acompanyat de preguntes com ara “I et vols quedar a viure aquí per sempre?”, “I sent d’on ets, què i fas aquí amb aquest clima?”.

 

El venir a viure quí, la qüestió de la llengua, del nom i a vegades el color de cabells, m’han permès posar-me a la pell de les persones migrants, per estar al mateix lloc, de sentir-me de fora, salvant molt les distàncies i des del privilegi de tenir la pell blanca i de no haver marxat per dificultats al meu país.


**Aquesta foto no té res a veure amb el tema.  La vaig fer l'hivern del 2014.  Primer ninot de neu que vam fer aquí.


〄〄〄〄〄


Ya antes de venir a vivir aquí tenía muy claro que quería aprender la lengua del país. Centrarme en el neerlandés (coloquialmente y por error dicho holandés) y no en el inglés. A pesar de trabajar como terapeuta Gestalt en catalán, castellano y en ocasiones en italiano, quería tener el recurso de la lengua tanto para entender lo que ocurre a mi alrededor en mi día a día como para darme la oportunidad de realizar alguna formación en la lengua de aquí o de trabajar alguna época en el ámbito social como hice hasta el año 2020.

 

Debo decir de entrada que la zona donde vivo está en el interior y aunque sea una ciudad universitaria, con muchos estudiantes e investigadores/as extranjeros y con alguna empresa grande, no es ni mucho menos tan internacional como Amsterdam, Rotterdam o La Haya.

 

Antes de continuar, y a modo informativo sobre la denominación del país, la provincia Holanda Septentrional (donde se encuentran ubicadas Amsterdam y Haarlem) y la provincia Holanda Meridional (donde se encuentran ubicadas Rotterdam, La Haya y Leiden) es la parte del país que se llama Holanda. El resto se llama Países Bajos (neder - bajo - y land -tierra-).

 

En mi zona, aunque se encuentre mucha más gente que habla neerlandés que inglés, pasa algo bastante común y es lo siguiente.  Cuando en el ámbito que sea, empiezas a hablar neerlandés y notan que no errres de aquí, cambian inmediatamente al inglés.

 

Mi mantra desde que pude empezar a juntar palabras y a articular frases fue: “En neerlandés, por favor”, y “¿Podrías hablar un poco más despacio?”, sobre todo en los primeros años.

 

Con la ayuda de algunos cursos que hice, de un hombre voluntario por la lengua con el que quedábamos cada quince días durante bastantes años (y que además era profesor de español, lo que ayudaba a tener un recurso cuando lo necesitábamos), algún grupo de intercambio de idiomas, escuchar la radio, no necesitar el inglés para el trabajo y pedir sistemáticamente que no cambiaran de idioma, con 11 años puedo decir que me comunico sin demasiados problemas en mi día a día.

 

Pero debo decir también que sigo haciendo faltas gramaticales y de pronunciación.  Sin embargo me he tirado a la piscina desde bastante al principio, por necesidad y pasando por encima de emociones como la vergüenza.  Y escuchando infinitas veces las preguntas de: “¿Cuánto tiempo llevas aquí?” y “¿De dónde eres?”.

 

A veces, esta pregunta me hacía contactar con el sentimiento de ridículo.  Sin embargo, para mí lo importante es poder entender lo que ocurre a mi alrededor, entre otras cosas, para poder sentirme más integrada. 

 

El hecho de no dominar la lengua y que esto se note al oirme hablar, va acompañado de tener enganchada la etiqueta de no ser de aquí, y de que esto pueda ir acompañado de preguntas como “Y quieres quedarte a vivir aquí para siempre?”, “Y siendo de dónde eres, ¿qué haces aquí con este clima?”.

 

El venir a vivir aquí, la cuestión de la lengua, del nombre y en ocasiones el color de pelo, me han permitido ponerme en la piel de las personas migrantes, por estar en el mismo lugar, de sentirme de fuera, salvando mucho las distancias y desde el privilegio de tener la piel blanca y de no haberme ido por dificultades a mi país.


**Esta foto no tiene nada que ver con el tema.  La hice en invierno del 014.  Primer muñeco de nieve que hicimos aquí. 

 

 

 

Sèrie d'11: 1. Sabatilles per convidats/des - Serie de 11: 1. Zapatillas para invitad@s

Trio aquest tema de forma random, per començar.

Quan no ho has viscut mai, sorprèn que al rebre’t a una casa, et convidin a treure’t les sabates i t’ofereixin unes sabatilles o mitjons dobles (gruixuts) per convidats.

Amb els anys vivint a un altre país he perdut el concepte del que és normal, i alhora, parlar del que és normal és molt relatiu, perquè: “normal, segons qui o segons què”.

Bé, dons aquí als Països Baixos, sovint quan se’t convida a fer un cafè, dinar o sopar a casa d’algú, a l’entrar, a vegades, se’t sol convidar a treure’t les sabates. Algunes vegades t’ofereixen sabatilles o mitjons que fan servir per les persones convidades, i a vegades no.

La manera de fer-ho pot ser directa o indirecta o com a resposta a la pregunta: “Em trec les sabates?” et contesten que a casa no fan servir sabates de carrer i que si vols te les pots treure o alguna vegada, els amfitrions/nes porten sabates de carrer i et diuen directament que no cal, perquè ells tampoc ho fan.

Al principi em sorprenia això i a vegades pot tenir un punt d’incòmode per lo íntim relacionat amb els peus i mitjons. Personalment, després del xoc inicial, em sento còmoda amb aquesta costum. Trobo que és una manera de no entrar brutícia del carrer a casa, tant si hi ha infants com si no.

Què us sembla? Us hi heu trobat mai?

Si tens ganes de compartir a comentaris o per email, endavant!

**La foto és de les sabatilles de convidats que tenim a casa.  Curiosament, aquí aquest tipu s'anomenen sabatilles espanyoles.

🏠🏭🏬🏙️🏡🏤🌇

Escojo este tema de manera random, para empezar.

Cuando no lo has vivido nunca, sorprende que al recibirte en una casa, te inviten a sacarte los zapatos y te ofrezcan unas zapatillas o calcetines gruesos para invitados.

Con los años viviendo en otro país, he perdido el concepto de lo que es normal, y a la vez, hablar de lo que es normal es muy relativo, porque: “normal, según quién y según qué”.

Bien, pues aquí en los Países Bajos, a menudo cuando se te invita a tomar un café, comer o cenar en casa de alguien, al entrar, a veces, se te suele invitar a quitarte los zapatos. Algunas veces te ofrecen zapatillas o calcetines que usan para las personas invitades, y a veces no.

La manera de hacerlo puede ser directa o indirecta o como respuesta a la pregunta: “Me quito los zapatos? Te responden que en casa no usan zapatos de calle y que si quieres te las puedes quitar o alguna vez, els amfitrions/nas llevan zapatos de calle y te dicen directamente que no hace falta, porque ell@s tampoco lo hacen.

Al principio me sorprendía esto y a veces puede tener un punto de incomodo por lo intimo relacionado con los pies y calcetines. Personalmement, después del impacto inicial, me siento còmoda con esta costumbre. Encuentro que es una manera de no entrar suciedad de la calle a casa, tanto si hay niñ@s como si no. 

Qué os parece este habito? Os habéis encontrado alguna vez con ello?

Si te apetece compartir en comentarios o por email, adelante!


**La foto es de las zapatillas de invitados que tenemos en casa.  Curiosamente, aquí este tipo se llaman zapatillas españolas.

Sèrie: "11 anys aquí" - Serie: "11 años aquí"

Sèrie d'11: Introducció.
Com compartia fa uns dies, aquest 31 de desembre ha fet 11 anys que visc a Nijmegen (o Nijmega), una ciutat dels Països Baixos, a menys de 15 km de la frontera amb Alemania. La ciutat està atravessada pel riu Waal que és un afluent del riu Rin. Segons es diu, és la ciutat més antiga del país.

M’he proposat escriure 11 posts amb 11 temes interessants que he après, observat, amb els que m’he topat de morros, ja sigui en un bon sentit i enriquidor com en forma d’experiència que no ha estat de per si agradable i ha acabat sent un aprenentatge de vida. *Aquesta foto la vaig fer l'any 2015, el dia del meu cumple, que em vaig regalar una passejada per aquest paratge natural on hi podia arribar caminant des de casa.


☀️❄️

Serie de 11: Introducción.

Como compartía hace unos días, este 31 de diciembre llevo 11 años viviendo en Nijmegen (o Nijmega), una ciudad de los Países Bajos, a menos de 15 km de la frontera con Alemania. La ciudad está atravesada por el río Waal que es un afluente del río Rin. Según se dice, es la ciudad más antigua del país.

Me he propuesto escribir 11 posts con 11 temas interesantes que he aprendido, observado, con los que me he topado de bruces, ya sea en un buen sentido y enriquecedor, como en forma de experiencia que no ha sido de por sí agradable y ha terminado siendo un aprendizaje de vida. *Esta foto la hice el año 2015, el día de mi cumple, que me regalé un paseo por este paraje natural donde podía llegar caminando desde casa.

Nijmegen - Nijmega (Països Baixos - Países Bajos)

 Nijmegen (Nimega) 

CAT/ESP/NL
El 31 de desembre va fer 11 anys de començar a aquesta nova ciutat. Diuen que la més antiga dels Països Baixos.
Una ciutat 🌃 en moviment i amb el riu 🏞️ que li dóna caràcter. Còmoda, verda políticament i aprop de la natura. Sense canals. Lluny del mar i alhora a només 19 metres per sobre del seu nivell, de mitja . 
Amb molts dies núvols ☁️ a l'any i on alhora aprecies (aprecio) a més no poder els minuts de sol ☀️ quan els tens (tinc).




---
El 31 de diciembre hizo 11 años de empezar en esta nueva ciudad. Dicen que la más antigua de los Países Bajos.
Una ciudad en movimiento y con el río que le da carácter. Cómoda, verde políticamente y cerca de la naturaleza 🌳. Sin canales. Lejos del mar 🌅 y a la vez a sólo 19 metros por encima de su nivel, de media.
Con muchos días nublados ☁️ al año y dónde a la vez aprecias (aprecio) a más no poder los minutos de sol ☀️ cuando los tienes (tengo).





---

Afgelopen 31e december zijn 11 jaar geworden van in deze stad opnieuw beginnen. Ze zeggen dat de oudste in Nederland.

Een stad in beweging met de rivier die karakter geeft.
Gemakkelijk, groene politiek gezien en dichtbij de natuur. Zonder grachten. Verweg van de zee en ook alleen 19 meter hoger van ze.
Met veel bewolkte dagen elke jaar en ook waar je veel geniet van de weinige minuten van zon ☀️, wanneer hij schijnt.

Nadal - Navidad 2024



Bones festes! Però si per les teves circumstàncies vitals no les vius així, podem tenir al nostre abast connectar-nos als sentits. Significa que estem vius.Podem viure el contacte al moment present. En connexió ulls amb ulls (com deia l'Evania Reichert en una màsterclas a la que vaig assistir fa unes setmanes).
I si no pot ser així perquè ets lluny de qui t'agradaria estar, potser una alternativa és la pantalla o el record 🕯️).
Si la persona ja no hi és ens queda el record, el que d'ella hi ha en tu.
Seguim celebrant i acompanyant-los també en lo difícil quan apareix.
Una abraçada 🫀

                                                                🌝🫶🏾🌞



¡Felices fiestas! Pero si por tus circunstancias vitales no las vives así, podemos tener a nuestro alcance conectarnos a los sentidos. Significa que estamos vivos.
Podemos vivir el contacto en el momento presente. En conexión ojos con ojos (como decía Evania Reichert en una masterclas a la que asistí hace unas semanas).
Y si no puede ser así porque estás lejos de quién te gustaría estar, quizás una alternativa es la pantalla o el recuerdo 🕯️).
Si la persona ya no está nos queda el recuerdo, lo que de ella hay en ti.
Sigamos celebrando y acompañándonos en lo difícil cuando aparece 🫀
Viu aquí, és a dir, relaciona't més amb lo present que amb lo absent" Precepte de la Gestalt