[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.

dimecres, 5 de març del 2014

Niu [Nido]

Avui he sortit de casa, amb la bicicleta, dues hores després de dinar.  A quarts de tres.  Notava que el canvi de marxes no em funcionava massa bé i l’he estat provant fins quasi arribar al riu.  He fet la baixada (aquella que m’està costant pujar algun dia de tornada i m’ho poso com un repte personal), i quan era baix he pensat que millor tornar cap a casa (havia de pedalar molt per avançar un metre).  Canvi d’opinió d’últim moment: deixo la bicicleta lligada a un fanal i faig el camí a peu.
He agafat un camí que s’endinsava en les planúries verdes que voregen la ciutat.  Herba, arbres, ànecs, aus, algun cavall, alguna ovella.  Era un camí asfaltat, pel que de tant en tant hi passava, com jo, algun cotxe (per sort, pocs), alguna bicicleta (alguna més) i només una persona caminant, però que aviat era molt lluny.
He canviat el rumb.  Ara mateix podria ser a casa.  Però no m’he volgut quedar estancada.
Començo a caminar i aviat em captiva un niu quasi dalt de tot d’un arbre, sense fulles.  Sempre m’ha agradat pensar en el procés que segueixen els ocells per fer els nius.   Ho vaig observant tot, i deixant-ho passar.   Herba verda i alguna de seca.  Camps sencers!  Aus que sobrevolen, menys que altres dies.  Una granja, amb la casa al costat.  Palla emmagatzemada.  Un cavall de color beix amb una tela més fosca que el cobreix.  Té la cara amb taques de color marró.  Menja herba sense parar.  Només mira a terra.  Un poni, marró fosc, amb un serrell que li tapa els ulls.  Em quedo plantada a uns quants metres d’ell.  Estan dins d’un tancat, molt gran.  No li veig els ulls.  M’hi quedo una bona estona.  Ell, immòbil.  Jo també.   Sento molta calma durant aquests minuts.
Continuo el camí, que serpenteja pel mig dels prats verds.  Hi ha petits canals que porten aigua per regar.  Algun té l’aigua estancada.   En un dels canals hi ha dos ànecs.
Sento l’agradable sensació a l’estar on estic.  Fa estona que fa sol.  No fa fred.  El cel és clar.  Sento un xiulet que no sé distingir si és d’un ocell o d’un insecte, i el sento durant bastanta part del recorregut.
Em fixo en totes les herbes que hi ha al marge del camí.  I penso que no les conec (i que m’agradaria conèixer-les).   Em fixo en els arbres que trobo i no hi veig més nius.  Arribo a un encreuament conegut, i faig cap a una església que el primer dia m’havia cridat l’atenció.  Trobo dues o tres cases, amb les finestres sense cortines.  Giro cua i torno per l’altre camí.
Va per la vora d’un afluent del riu de poc cabdal.  Aquí ja hi ha més persones i al trobar-me amb persones em distrec més del meu caminar conscient. 
Agafo la bicicleta, torno a casa, i abans de deixar-la lligada, arreglo el canvi (era una cosa senzilla que vaig veure fer al mecànic).
Portar la consciència al dia a dia, en actes quotidians, va bé per estar més en contacte amb un/a mateix/a. 

[Hoy he salido de casa, en bicicleta, dos horas después de comer.  Entre las dos y las tres.  Notaba que el cambio de marchas no me funcionaba demasiado bien y lo he estado probando hasta casi llegar al río.  He hecho la bajada (aquella que me está costando subir algún día de vuelta y me lo pongo como un reto personal), y cuando estaba al final he pensado que mejor volver a casa (tenía que pedalear mucho para avanzar un metro).  Cambio de opinión de último momento: dejo la bicicleta atada a una farola y hago el camino a pie.
He cogido un camino que se adentraba en las llanuras verdes que bordean la ciudad.  Hierba, árboles, patos, aves, algún caballo, alguna oveja.  Era un camino asfaltado, por el que de vez en cuando pasaba, como yo, algún coche (por suerte, pocos), alguna bicicleta (alguna más) y sólo una persona caminando, pero que pronto estaba muy lejos.
He cambiado el rumbo.  Ahora mismo podría estar en casa.  Pero no me he querido quedar estancada.
Empiezo a caminar y pronto me cautiva un nido casi arriba del todo de un árbol, sin hojas.  Siempre me ha gustado pensar en el proceso que siguen los pájaros para hacer los nidos.  Lo voy observando todo, y dejándolo pasar.  Hierva verde y alguna seca.  ¡Campos enteros! Aves sobrevuelan, menos que otros días.  Una granja, con la casa al lado.  Paja almacenada.  Un caballo de color beige con una tela oscura que lo cubre.  Tiene la cara con manchas de color marrón.  Come hierba sin parar.  Sólo mira al suelo.  Un poni, marrón oscuro, con un flequillo que le tapa los ojos.  Me quedo de pie a unos cuantos metros de él.  Están dentro de un cercado, muy grande.  No le veo los ojos.  Me quedo un buen rato.  Él, inmóvil.  Yo también.  Siento mucha calma durante estos minutos. 
Continúo el camino, que serpentea por en medio de los prados verdes.  Hay pequeños canales que llevan agua para regar.  Alguno tiene el agua estancada.  En uno de los canales hay dos patos.
Siento la agradable sensación de estar dónde estoy.  Hace rato que hace sol.  No hace frío.  El cielo es azul.  Oigo un silbido que no sé distinguir si es de un pájaro o de un insecto, y lo oigo durante bastante parte del recorrido.
Me fijo en todas las hierbas que hay al margen del camino.  Y pienso que no las conozco (y que me gustaría conocerlas).  Me fijo en los árboles que encuentro y no veo más nidos.  Llego a un cruce conocido, y llego a una iglesia que el primer día me había llamado la atención.  Encuentro dos o tres casas, con las ventanas sin cortinas.  Giro y vuelvo por el otro camino.
Va al lado de un afluente del río de poco caudal.  Aquí ya hay más personas y al encontrarme con personas me distraigo más de mi caminar consciente.
Cojo la bicicleta, vuelvo a casa, y antes de dejarla atada, arreglo el cambio (era una cosa sencilla que vi hacer al mecánico).
Llevar la conciencia al día a día, en actos cotidianos, va bien para estar más en contacto con uno/a mismo/a].


Viu aquí, és a dir, relaciona't més amb lo present que amb lo absent" Precepte de la Gestalt