[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Vishakh

[cat] Avui al migdia he caigut en que ara, a l’agost, fa 10 anys que vaig viatjar a l’Índia.  Va ser un viatge resposta a unes ganes que venien de dins.  Que vaig fer sola, amb mi.  He arribat a aquest record gràcies a la samarreta d’un nen que estava en un grup de nens amb samarretes crec que de color carabassa.  A la part de darrere de les samarretes hi havia escrits els seus noms, i a la d’aquest nen hi posava “Vishakh”.

Visakhapatnam va ser la ciutat del centre-est de la india a la que vaig passar al voltant d’una setmana.  Els dies anteriors havia estat a un poble molt petit, a prop d’aquesta ciutat, en el que intervenia una organització que treballava per al desenvolupament de la comunitat en els àmbits de l’educació, la sanitat, l’agricultura i el treball.

Fer aquest viatge de mes i mig va ser molt enriquidor.  Tinc molts records i d’altres esborrats.  Tinc ganes de tornar-hi per entendre més, no només a nivell d’idioma.  Per tornar a viure rodejada d’aquells contrastos.  Per tornar a trobar a persones amb les que vaig compartir 18 dies i que he oblidat.  Amb les que vaig compartir somriures. 

Recordo que a una de les persones de la ONG li vaig preguntar si podia recomanar-me un lloc per fer uns dies de classes de ioga al nord.  I em va dir: “Si vols fer ioga, la millor professora que pots trobar és la meva filla.  I no et prendrà els diners com si que fan a molts llocs aquí”.  Vaig tenir l’oportunitat de fer classes cada dia durant una setmana, al menjador d’un pis a Visakhapatnam, amb un balcó mirant al mar.  No recordo el nom de la meva professora.  Recordo que em va ensenyar a fer el saludo al sol.  Un després d’un altre.  

Recordo que em parlava de la importància de la respiració.  Recordo que m’explicaven el que tardava ella a cuinar el seu menjar.  Ara arribo a la conclusió que devia ser macrobiòtica.  En aquella època no coneixia aquest tipus de cuina.  L’últim dial i vaig demanar de fer-nos una foto juntes i ella, potser amb un somriure, em va dir que no.  Va venir a dir-me que per ella, deixar-se fer una foto era com si li robessin l’ànima.

[esp] Hoy este mediodía he caído en que ahora, en agosto, hace 10 años que viajé a la Índia.  Fue un viaje respuesta a unas ganas que venían de adentro.  Que hice sola, conmigo.   He llegado a este recuerdo gracias a la camiseta de un niño que estaba en un grupo de niños con camisetas creo que de color naranja.  En la parte trasera de las camisetas estaban escritos sus nombres, y en la de este niño ponía “Vishakh”. 

Visakhapatnam  fue la ciudad del centro este de la India en la que pasé alrededor de una semana.  Los días anteriores había estado en un pueblo muy pequeño, cerca de esta ciudad, en el que intervenía una organización que trabajaba para el desarrollo de la comunidad en los ámbitos de la educación, la sanidad, la agricultura y el trabajo. 

Hacer este viaje de mes y medio fue muy enriquecedor.  Tengo muchos recuerdos y otros borrados.  Tengo ganas de volver para entender más, no sólo a nivel de idioma.  Para volver a vivir rodeada de aquellos contrastes.  Para volver a encontrar a personas con las que compartí 18 días y que he olvidado.  Con las que compartí sonrisas. 


Recuerdo que a una de las personas de la ONG le pregunté si me podía recomendar un sitio para hacer unos días de clases de yoga en el norte.  Y me dijo: “Si quieres hacer yoga, la mejor profesora que puedes encontrar es mi hija.  Y no te tomará el dinero como sí que hacen en muchos sitios aquí”.  Tuve la oportunidad de hacer clases cada día durante una semana, en el comedor de un piso en Visakhapatnam, con un balcón mirando al mar.  No recuerdo el nombre de mi profesora.  Recuerdo que me enseñó a hacer el saludo al sol.  Uno detrás de otro.  

Recuerdo que me hablaba de la importancia de la respiración.  Me acuerdo que ella o alguien de su familia explicaban lo que tardaba ella en cocinar su comida.  Ahora llego a la conclusión que debía ser macrobiótica.  En aquella época no conocía este tipo de cocina.  El último día le pedí de hacernos una foto juntas y ella, quizá con una sonrisa, me dijo que no.  Vino a decirme que para ella, dejarse hacer una foto era como si le robaran el alma.

1 comentari:

inmoa ha dit...

molt interessant. gràcies per compartir-ho XD

Viu aquí, és a dir, relaciona't més amb lo present que amb lo absent" Precepte de la Gestalt