En dies com aquets, dos,
que acaben de passar, ara fa al voltant de vint-i-cinc anys, érem al mas. Vespre.
Es feia fosc. Sentia: "Va! Anem a
plegar caragols".
Xubasquero, botes de plàstic
de les d’aigua, un cistell de mimbre, que també servia per anar a plegar
rovellons (però ara amb tapa) i el fanalet.
Caminàvem al mas del
costat. L’herba mullada i com si fos
ara, recordo aquella olor, de pluja, de terra humida. De tant en tant, i ara això no sonarà gaire bé,
notava com amb la meva bota havia pelsigat un caragol. I amb això em vé al cap com m’agradava jugar
amb aquelles marietes negres i carabasses (escribint aquest post he descobert que es diuen coralets).
Les seves potetes negres em feien pessigolles a la mà i m'agradava molt el color i les formes de la seva esquena. Era un disseny preciós i perfecte. I
també recordo quan agafava un caragol, d’aquells grossos de terra, i el posava al damunt de qualsevol superfície. M’agradava
veure com avançava i m’agradava posar-li els dits a les banyes i veure com les
amagava, i com després les tornava a treure, i així contínuament. Allò eren jocs, i viure el present, amb les
sensacions i emocions, amb molta consciència i autenticitat. I avui, a vegades, continuo tenint aquesta
sensació tant viva com fa al voltant de vint-i-cinc anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada