[esp] Por la importancia del camino que vamos haciendo, para pararnos durante el trayecto a observar, adelante, atrás y a los lados, para andar, de vez en cuando, a un ritmo diferente del que estamos acostumbrad@s a hacerlo, para no repetir la costumbre si no nos va bien, para ilusionarnos cada día. Actualmente haciendo camino en los Países Bajos.
[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.
Conozco
esta sensación de rigidez corporal que impide sentir (y casi ser);
Este
no querer sentir que un día se volvió inconciente y se transformó en rigidez
corporal, me es familiar y fue así hasta que entré en contacto con la Gestalt,
en mi caso. Conozco el día. Mecanismo
de protección para evitar el dolor.
Ahora,
volver
al cuerpo me ablanda a nivel emocional, físico y mental.
A
pesar de haber estado en contacto con la actividad física en más o menos medida
durante diferentes épocas, no había aprendido esto de habitar cada rincón de mi
cuerpo, de recorrer músculo a músculo, articulación a articulación. Recorrer el perfil de mi cuerpo por el
interior.
Por
conversaciones compartidas, sesiones de terapia, talleres, sé que este
(nuestro) cuerpo rígido, sin habitarlo completamente es algo habitual en muchas
personas. Curiosamente nosotros somos
cuerpo, pero nos referimos a él
como si fueseotra cosa, un ser separado de nosotros.
Una
posible guia para recuperar este contacto que te lleve al presente, a sentirte
libre de movimiento, a habitarte, podría ser esta:
Atención
a la sensación corporal, presencia consciente, meditación activa, estar, no
hacer, respiración continuada, ojos cerrados si quizá ayudan más. Si lo prefieres, ojos abiertos.
Imagina
que vuelves la mirada hacia dentro, y que vas recorriendo toda la superficie de
tu cuerpo, su perfil, y que con este recorrido que haces lo va ablandando y
sensibilizando.
Con
calma, y cura.
Poco
a poco, con esta mirada cuidadosa, respetuosa, con esta actitud de presencia,
estando por ti, comienza a moverte, siguiendo aquello que tu cuerpo te
diga. Escúchate. Me viene la imagen de un árbol en movimiento
un día de viento suave. Con cuidado, y
dándote espacio para sentir aquello que sientes.
En
contacto con la respiración.
Cuando
quieras, ves parando poco a poco; para volver a la quietud.
Pon
atención en como estás ahora, en lo que ha ido apareciendo durante este
rato. Quizá te ha sido fácil; quizá te
has encontrado con dificultades.
Quizá
lo has gozado o no (generalmente no estamos habituados a habitar nuestro cuerpo
y a movernos con libertad).
Volver
al cuerpo, es como volver a casa.
[Coneixo
aquesta sensació de rigidesa corporal que impedeix sentir (i quasi ser); aquest
no voler sentir que un dia es va
tornar inconscient i es va transformar en rigidesa corporal, m’és familiar i va
ser-ho així fins entrar en contacte amb la Gestalt, en el meu cas. Coneixo el dia. Mecanisme de protecció per
evitar el dolor. Ara,
tornar
al cos m’estova a nivel emocional, físic i mental.
Tot
i haver estat en contacte amb l’activitat física en més o menys mesura durant
diferents èpoques, no havia après això d’habitar cada racó del meu cos, de recorrer
múscul a múscul, articulació a articulació.
Recórrer el perfil del meu cos per l’interior.
Per
converses compartides, sessions de terapia, tallers, sé que aquest (nostre) cos
rígid, sense habitar-lo completament és quelcom habitual en moltes persones. Curiosament
nosaltres somcos, però ens referim a ell
com si fós una altracosa, un ésser
separat de nosaltres.
Una
possible guia per recuperar aquest contacte que et porti al present, a sentir-te
lliure de moviment, a habitar-te, podria ser aquesta:
Atenció
a la sensació corporal, presència conscient, meditació activa, estar, no fer, respiració
continuada, ulls tancats si potser
ajuden més. Si ho prefereixes, ulls
oberts.
Imagina
que tornes la mirada cap dins, i que vas recorrent tota la superficie del teu
cos, el seu perfil, i que amb aquest recorregut que fas el vas estovant i
sensibilitzant.
Amb
calma, i cura.
A poc
a poc, amb aquesta mirada curosa, respectuosa, amb aquesta actitud de presencia,
estant per tu, comença a moure’t, seguint allò que el teu cos et digui. Escolta’t.
Em vé la imatge d’un arbre en moviment un dia de vent suau. Amb cura, i donant-te espai per sentir allò
que sents.
En
contacte amb la respiració.
Quan
vulguis, ves parant a poc a poc; per tornar a la quietud.
Posa
atenció en com estàs ara, en el que ha anat apareguent durant aquesta
estona. Potser t’ha sigut fácil; potser
t’has trobat amb dificultats. Potser ho
has gaudit o no (generalment no estem habituats a habitar el nostre cos i a
moure’ns amb llibertat).
Aquests dies estic visquent el que és
arribar a un país nou (amb tota la distància que em separa de l’experiència que
pugui tenir una persona que hagi nascut a l’altra punta del món).
Entrar a una botiga, que m’ofereixin
ajuda i no saber què dir quan em quedo bloquejada i fer tot el possible per
seguir tenint paciència amb mi i no perseguir-me per no ser espontània parlant
en anglès,
que vinguin a casa a vendre religió a
les 10h del matí i quedar-me sense dir moltes coses que volia dir, només perquè
no les sé expresar en anglès,
anar pel carrer, que m’aturi una
persona perquè em vol vendre no sé quin producte i en comptes de dir que no
parlo holandès, dir en anglès que “no parlo anglès”,
anar-me a inscriure a un curs d’holandès,
estar al despatx on finalitzem la inscripció, tenir 3 persones parlant
animadament entre elles i no entendre res,
anar-me a empadronar i rebre el
document a casa en una llengua de la que només coneixo 4 paraules contades…
I també gaudir de nous llocs, olors i
gustos,
de descobrir racons i carrers,
d’imaginar noves agendes culturals,
d’anar a comprar a freds mercats de
dissabte,
d’anar, tornar i pujar i baixar amb (i
de) la bicicleta,
de compartir taula amb persones de
diferents parts del món i obrir de mires la meva percepció,
de parlar anglès en converses curtes
o llargues, veient que NO PASSA RES per cagar-la
una i una altra vegada…
Tot això, i tantes coses més, i
tantes que vindran formen part del moment que estic vivint ara.
I això m’apropa (i sento que m’humanitza)
més, a totes les persones amb les que he treballat des de fa anys que algun dia
van marxar del lloc on van néixer.
Acabar l’any 2013,
com a final d’una etapa; començar l’any 2014, com a inici d’un altra. Tancar Barcelona, Riudoms, Catalunya, com a
territori (llengua, cultura, codis de comunicació…) conegut. Obrir Nijmegen, Països Baixos com a territori
(llengua, cultura, codis de comunicació…) desconegut. Alhora seguir cultivant els vincles amb les
persones que m’hi uneixen.
Aquest és un començament
en el que caminar amb tot el que coneixo de mi.
En el que seguir(me) obrint, donant, cuidant, atrevint, observant…En el
que seguir sent i creixent en el contacte-retirada. En el que continuar treballant en el que (i
pel que) m’agrada.
Rient,
apassionant-nos i compartint, F.
[Acabar el año 2013, como final de una etapa; empezar el año 2014, como inicio de otra. Cerrar Barcelona, Riudoms, Catalunya, como territorio (lengua, cultura, códigos de comunicación...) conocido. Abrir Nijmegen, Países Bajos como territorio (lengua, cultura, códigos de comunicación) desconocido. A la vez, seguir cultivando los vínculos con las personas que me unen.
Este es un inicicio en el que caminar con todo lo que conozco de mi. En el que seguir(me) abriendo, dando, cuidando, atreviendo, observando... En el que seguir siendo y creciendo en el contacto-retirada. En el que continuar trabajando en el que (y para lo que) me gusta.
Va(ha)
començar(t) el compte enrere... s'apropen cases de llums enceses i
cortines transpirant calidesa darrera dels vidres freds, rius de , molins de vent en esplanades verdes, tulipans de colors.
Dissabte, 9 de novembre. Al voltant de les 10 del matí. Tren direcció Vilassar de Mar.
Entra una família, mare amb una filla i un fill. S'asseuen als seients
que hi ha creuant el passadís, des d'on estic jo asseguda. Passa un home, i sobre
cada grup de quatre seients hi deixa una porció de paper amb un
fragment de la seva vida, en paraules i en imatge. El nen, que deu
tenir uns vuit anys i parla amb la mare molt espontàniament, es mira de
reüll el paper. I diu: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre". El nen
mostra moltes ganes de fer-ho; posa un somriure gran. La mare li dóna una moneda, i ell busca a l'home que ara ja no és al vagó.
Quan torna i va recollint el que havia deixat, el nen li dóna la
moneda, i efusivament li diu: "Toma!". El senyor, agraït, agafa el
fragment de vida i li dóna el paquet de mocadors de paper. Quan
l'home ja és al següent vagó, el nen diu amb un altre somriure: "Mamá,
somos buenos; le hemos ayudado"; autenticitat. Pensa i juga i fa
comentaris sobre el paquet i de sobte diu: "Le podíamos haber dado cinco
euros", i continua amb una frase que conté la paraula "muerta". La
mare li fa una pregunta i ell contesta: "Lo ponía en el papel! I
continuen la conversa parlant de les cartes que portava el nen quan han
pujat. Percebo una conducció de la conversa per part de la mare, cap a
un tema més lleuger. I el somriure espontani i autèntic del nen d'al voltant de set anys no s'apaga.
[Sábado, 9 de noviembre. Alrededor de las 10 de la mañana. Tren dirección Vilassar de Mar.
Entra una família, madre con una hija y un hijo. Se sientan en los asientos que hay cruzando el pasadizo, des de dónde estoy yo sentada.
Pasa un hombre, y encima de cada grupo de cuatro asientos deja una porción de papel con un fragmento de su vida, en palabras y en imagen. El niño, que debe tener unos ocho años i habla con la madre muy espontáneamente, se mira de reojo el papel. Y dice: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre". El niño muestra muchas ganas de hacerlo; pone una sonrisa grande.
La madre le dá una moneda, y él busca al hombre que ya no está en el vagón.
Cuando vuelve y va recogiendo lo que había dejado, el niño le dá la moneda, y efusivamente le dice: "Toma!". El señor, agradecido, coge el fragmento de vida y le dá el paquete de pañuelos de papel.
Cuando el hombre ya está en el siguiente vagón el niño dice con otra sonrisa: "Mamá, somos buenos; le hemos ayudado"; autenticidad.
Piensa y juega y hace comentarios sobre el paquete y de repente dice: "Le podíamos haber dado cinco euros", y continúa con una frase que contiene la palabra "muerta". la madre le hace una pregunta y el contesta: "Lo ponía en el papel" Y continúan la conversación hablando de las cartas que traía el niño cuando han subido. Percibo una conducción de la conversación por parte de la madre, hacía un tema más lijero.
Y la sonrisa espontánea y auténtica del niño alrededor de siete años no se apaga].
Estic a l'estudiantil, fent un cafè molt ràpid, mig quart de quatre. Em va passant això pel cap. Estic tancant una etapa, anant amb compte de no tancar el cor.
Un cafè a l'estudiantil, una pel·lícula a la filmoteca, la Reina d'Àfrica, (i continuo ara), la Terra d'Escudella, el gat o es moix del Raval, la Font de Canaletes, el Bar La Masia, el carrer del Carme, el Zurich, la plaça del Centre, la plaça d'Oscal, el centre cívic Can Déu o el Casal, la piscina, l'espanya industrial, els múltiples i feliços concerts a l'Apolo, al Razzmataz, al Sidecar, els Verdi, els Renoir, les passades ràpides o no, per l'encreuament de sota de plaça Catalunya amb concerts i valls de salsa i altres músiques, els músics al carrer, Fontana, el CAT, la Terreta, tantes amigues i amics, i birres, i Moritz, però prefereixo l'Estrella, i la Central, i l'Altaïr, i l'Alibri, i la línia verda i la lila, i les estacions de metro, i els músics al metro, i Baluard, i el SAIER, i Sant Quirze, i el Besós, la GESTALT, la Novena, la zona verda, el Bicing, els mercats d'intercanvi, el mercat de la Boqueria, el de Sants i Hostafrancs, les festes de cases, de Gràcia, de Sants, i la Rambla de Poblenou, i els centres cívics, i Manso, i Numància, i caminar carrers i carrers, i els balcons, i les veïnes que escombren i quasi no saluden, i les cares conegudes, i la fruiteria, i la peixateria, i la floristeria, i els japos, i la Cova, i el Màgic, i la plaça del tripi, i els passejos pel raval, i els bars cutres i amb encant, i les braves del tomàs, i antropologia, i els fragments de llibre al final de classe que desperten curiositat, i les notes a cantons i cantonades de llibretes, i noms d'autors, llibres, pel·lícules, grups, i els cartells, i el violí, i els poms de flors com a ofrena a la m. i l'incens, i l'altar, i l'osteòpata, i la carta astral, i el ferrocarril, i les passes pel carrer embadalida amb els balcons i els detalls, i totes les amigues i amics amb qui compartir i compartir-me.
Continuarà, perque tinc molt present que estic finalitzant una etapa.
Tenir un assumpte pendent (en relacions del passat o actuals, en
alguna cosa pràctica, una emoció no expressada en el seu moment, etc.)
fa(s) que no tinguis tota l'energia disponible per tirar endavant.
Si pares a pensar, et sents identificat/da? què és el que t'impedeix tancar-lo?
Un
dels aspectes que treballem a les sessions individuals de teràpia
Gestalt és posar atenció en aquests assumptes que t'impedeixen
alleugerir el teu dia a dia. I adonar-te'n que està a la teva mà
tancar-los o ser conscient de la teva decisió de no tancar-los.
[Tener
un asunto pendiente (en relaciones del pasado o actuales, en alguna
cosa práctica, una emoción no expresada en su momento, etc.) hace(s) que
no tengas toda la energía disponible para tirar adelante.
Si te paras a pensar, te sientes identificado/da? que es lo que te impide cerrarlo?
Uno
de los aspectos que trabajamos en las sesiones individuales de terapia
Gestalt es poner atención en estos asuntos que te impiden aligerar tu
día a día. Y darte cuenta que está en tu mano cerrarlos o ser conciente
de tu decisión de no cerrarlos.]
Ahir conduïa, i vaig passar per sota de dues
tempestes, fortes. A l'arribar al meu destí, a l'horitzó, vaig poder
contemplar la resta de la tempesta, el cel que es començava a aclarir i
l'arc de Sant Martí. Com llegia l'altre dia a una samarreta
d'una persona que conduïa una moto: "després de la tempesta, sempre,
sempre, vé la calma". Ja sigui una tempesta meteorològica o una
tempesta interior. Bona nit
[Ayer conducía, y pasé por
debajo de dos tormentas, fuertes. Al llegar a mi destino, al horizonte,
pude contemplar el resto de la tormenta, el cielo que se empezava a
aclarar y el arcoiris. Como leía el otro día en una camiseta de una
persona que conducía una moto: "después de una tormenta, siempre,
siempre, viene la calma. Ya sea una tormenta meteorológica o una
tormenta interior. Buenas noches]
Les 6:58 am. A fora encara és fosc, i interpreto per la roba penjada al balcó, que fa un ventet suau.
A casa fa calor, i deixo sentir-me un moment les ganes d'obrir la finestra i notar-lo. L'obro, i entra aire fresc.
Passar a l'acció, només està a la meva mà.
[Las 6:58 am. Fuera aún está oscuro, e interpreto por la ropa colgada en el balcón, que hace un viento suave.
En casa hace calor, y dejo sentirme un momento las ganas de abrir la ventana y notarlo.
La abro, y entra aire fresco.
Pasar a la acción, sólo está en mi mano].
Una de les intencions amb les que torno cada any del curs residencial del SAT, o de diverses sessions de formació, és la de meditar. Em va bé, em calma, m'aclareix, em retorna a un tò corporal agradable i tranquil, em calma la ment. Em sento bé quan medito.
Quan torno al meu dia a dia, fins ara, no he incorporat la meditació dins de les coses que faig, dins de la meva quotidianitat. Si que dies puntuals, he meditat i he pogut tornar a aquesta sensació. Sé que és una eina que tinc, i que és una manera de cuidar-me i de nutrir-me.
Aquest matí he arribat a la pàgina del llibre que estic llegint, i tot just m'he trobat aquest text, que em torna a posar al davant, que si vull fer-ho, tinc les eines.
Ho transcric per si us/et serveix. Tant de bò!
" (...) Cómo meditar (transcrit del llibre Sincrodestino de Deepak Chopra)
Nuestras mentes están constantemente activas, siempre saltan
de un pensamiento a otro, de una emoción a otra. Para establecer contacto con la inteligenci no
circunscrita –el alma universal que reside en nuestro interior y que es parte
de todos nosotros- es necesario encontrar un camino que vaya más allá de la
neblina de pensamientos distractores que normalmente la ocultan. Es imposible avanzar a través de esta barrera
tanto como lo es hacerlo en una neblina real. Si quieres ver al otro lado de la calle en un
día de niebla, nada físico que hagas podrá ayudarte. Debes esperar, paciente y tranquilo, hasta que
la nneblina se disipe y se vaya por sí sola. De vez en cuando se abren claros que te
permiten ver qué hay al otro lado. Lo mismo
ocurre con los pensamientos.Cuando estamos
tranquilos podemos encontrar momentos de silencio puro a los que llamo “claros”,
y a través de ellos podemos dar un vistazo al nivel más profundo del alma. Cada vistazo incrementa la comprensión;
finalmente, nuestra conciencia se expande.El propósito de la meditación es dejar de pensar por un momento, esperar
a que la neblina de pensamientos se disipe y dar un vistazo al espíritu
interior. Para la mayoría es muy difícil
controlar el torrente de pensamientos. Los
principiantes pueden sentirse frustrados, pero la frustración es apenas otro
pensamiento, otra emoción que se interpone en el camino. El objectivo es liberar todos los pensamientos
con tranquilidad y mesura.
Una manera común de iniciar la meditación, consiste en
concentrarse en una cosa sin forzarse; de manera que sea más difícil que otros
pensamientos entren a la mente. A mí me
gusta empezar con una meditación de respiración.Para iniciar la meditación, encuentra una
posición cómoda.Siéntate en una silla cómoda
con los pies bien apoyados en el piso. Coloca
las manos en tu regazo, con las palmas hacia arriba. Cierra los ojos y presta atención a tu
respiración.Observa cómo entra y sale
el aire sin intentar controlarlo de ninguna forma. Tal vez notes que tu respiración se vuelve
espontáneamente más rápida o más lenta, profunda o superficial, o que incluso
se detiene por un momento. Observa los
cambios sin resistencia y sin anticiparte.Cuando tu atención se desvíe hacia un sonido del entorno, una sensación
en tu cuerpo o un pensamiento de tu mente, haz volver tu conciencia, sin
forzarla, a tu respiración.
Ésta es la meditación bàsica.Una vez que una persona se siente cómoda con
sólo sentarse en silencio y concentrarse en su respiración, recomiendo agregar
un mantra, el cual crea un ambiente mental y permite expandir la conciencia. (...)"
Torno de dues hores al
costat del mar, per una carretera de corves.
Escolto un especial de The Eels
a la ràdio, l’altre dia pensava que tenia ganes de tornar-los a escoltar: “fa
temps que no ho faig…”, pensava.
Entre les belles cançons
que tenen, van repassant-ne, crec que per ordre cronològic (l’he agafat
començat)…i diria, perque les primeres notes m’han atrapat, que just quan veia
un avió, que s’anava apropant apunt d’aterrar, sonava aquesta cançó.“Mai havia vist les profunditats i la força d’un
avió d’aquesta manera i de tant aprop”, penso.
Tinc el llibre del Mark
Oliver Everett a mitges, i qualsevol dia d’aquests el tornaré a agafar per
acabar-lo: “fa temps que ho tinc pendent…”, penso.
[Vuelvo de dos horas al lado del mar, por una carretera de curvas.
Escucho un especial de The Eels en la radio, el otro día pensaba que tenía ganas de volverlos a escuchar: "hace tiempo que no lo hago..." pensaba.
Entre las bellas canciones que tienen, van repasando, creo que por orden cronológico (lo he cogido empezado)...y diría, porque las primeras notas me han atrapado, que justo cuando veía un avión, que se iba acercando apunto de aterrizar, sonaba esta canción. "Nunca había visto las profundidades y la fuerza de un avión de esta manera y tan de cerca", pienso.
Tengo el libro de Mark Oliver Everett a medias, y cualquier día de estos lo volveré a coger para terminarlo: "hace tiempo que lo tengo pendiente...", pienso.
Aviat
Presto
moviment d'ànimes i vides, creuant-se a passos de zebra laberíntics
imatges de llums i colors
moviment d'ànimes i vides, en contacte i retirada, dins la calma de jardins zen
tocar el cel i dormir aprop de la terra, i tornar al propi centre
ball de la vida
Enganxo el fragment d'un article de la revista Cuerpo y Mente, "El valor de la entrega" (núm. 255)
Detenir-me en algun petit moment cada dia o quan hi penso, em serveix per viure d'una manera més plena. Així, tens (tinc, tenim) la capacitat de, visquis (visqui, vivim) el moment vital que estiguis (estigui, estiguem) vivint, parar, observar, sentir, apreciar allò que t'envolta i nutrir-te.
Com és per tu això?
"(...) Por ejemplo: ¿Cuánto tiempo hace que no miras al cielo, el lento paso de las nubes o el imprevisto vuelo de un pájaro? ¿Podrías recordar el rostro de quien te sirve la fruta en el mercado? ¿Agradeces las pequeñas cosas que hacen la vida más fácil, en vez de quejarte ante cualquier incomodidad? ¿Tienes momentos de felicidad, aunque no sepas el motivo? La respuesta a esas preguntas puede indicar el grado de encogimiento anímico que podemos tener. Darse cuenta es ya una forma de romper esa cadena de automatismos que finalmente nos oprimen (...).
De nou a Barcelona, amb tota l'energia i acollint el flux de la vida. M'ofereixo per acompanyar-te en el procés d'anar entrant en tu. D'anar
veient les teves capacitats i les teves dificultats, d'anar veient allò
que et fa por, i d'anar-la traspassant per sortir-ne reforçat o reforçada. Si tens ganes d'iniciar procés terapèutic, ens podem trobar,
m'expliques què és el que més et preocupa ara i t'explico com i des d'on
et puc acompanyar. Sessions a Barcelona. Primera entrevista gratuïta. Per més informació i contacte: 687.950.798
Sílvia
[De nuevo en Barcelona, con toda la energía y acogiendo el flujo de la vida. Me ofrezco para acompañarte en el proceso de ir entrando en tí. De ir
viendo tus capacidades y tus dificultades, de ir viendo aquello que te
da miedo, y de irlo traspasando para salir reforzado o reforzada. Si tienes ganas de iniciar proceso terapéutico, nos podemos encontrar,
me cuentas que es lo que más te preocupa ahora y te explico como y desde
donde te puedo acompañar. Sesiones en Barcelona. Primera entrevista gratuita. Para más información y contacto: 687.950.798
Arrel de la proposta de col·laboració amb el programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio, elaboro una reflexió, que podeu escoltar ben al principi del programa. Es va emetre el passat dissabte 15/06 i el podeu escoltar al següent enllaç: Lofici-de-viure-Que-timpedeix-viure-plenament.
Amb posterioritat al programa reflexiono sobre la paraula "plenament". És important que cadascú per contestar-se la pregunta, posi atenció en què significa per a ell/a.
una cançó de Tindersticks, a la que m'hi ha portat aquest matí de dissabte un periodista de Catalunya Ràdio.
Feia temps que no em deixava embatumar per la seva música.
Dissabte al matí, finestra oberta i roba estesa
Ventet suau, sol fresc, caràtula del cd aguantant-la entre els genolls mentre cerco el títol de l'última cançó del cd-bso que van fer per una pel·lícula francesa (ho desconeixia; com la història de quasi tots els cd's que tinc a l'estanteria).
Verbalitzar això em fa sentir quasi despullada. Com verbalitzar que sóc desordenada de mena, que començo 4 coses a la vegada i em costa molt acabar-les;i alhora valoro que cada vegada més puc posar-me a acabar-les des d'un altre lloc, des de la consciència plena que no ocupar-me de les meves coses em em porta a anar-me caotitzant cada vegada més.
Acceptar-me desordenada, a vegades apàtica, que tinc molts interessos i que no aprofundeixo de veritat en les coses (tant com jo creia que s'havia d'aprofundir per poder dir que aprofundeixo i tinc un interès real), acceptar-me amb el meu cos, com a tal, acceptar-me humana, acceptar i poder mostrar allò que jo sempre havia cregut que no es podia i no s'havia de mostrar...
Acceptar-me així, com sóc, m'aporta una sensació agradable, de menys rigidesa i més flexibilitat, de poder gaudir més del contacte amb els altres i amb mi mateixa. De poder estar gaudint ara mateix de l'espectacle del cel blau plè de núvols blancs, de poder fruir de la sensació del ventet suau que entra per la finestra. De poder acceptar obertament les novetats i els canvis que vénen. De poder gaudir i obrir-me al contacte, i al contacte íntim.
Frederick S. Perls comenzó
a elaborar la terapia Gestalt hacia 1942.
Con la colaboración de un equipo neoyorquino cuyos principales miembros
eran Laura Perls y Paul Goodman, en 1951 quedan establecidas las bases teóricas
de su método siguiendo los fundamentos de la psicología de la Gestalt y de las
investigaciones psicoanalíticas (Freud, Ferenzi, O. Rank, W. Reich…), fenomenológicas
y existenciales.
La terapia Gestalt hace
hincapié en la conciencia de lo que ocurre en el momento presente en los
niveles corporal, el afectivo y el mental de manera indisociable. El aquí y el ahora pasa a constituir así una
experiencia totalizadora, actual, referida al organismo como globalidad. Esta experiencia implica asimismo el
recuerdo, las vivencias antriores, los fantasmas, las situaciones inconclusas,
las anticipaciones y los proyectos…
Lo que ocurre en el
momento presente constituye, fundamentalmente, una experiencia de contacto,
bien con el prójimo, bien con el entorno del sujeto. El proceso (psico)terapéutico se centra
entonces en la concienciación de la manera mediante la cual el sujeto puede
distorsionar esa experiencia, ignorar o negar sus necesidades y deseos, encerrarse
en reiteraciones de situaciones anteriores o impedir un contacto de ajuste
creativo al entorno. Esta concienciación
permite que el sujeto viva nuevas experiencias de contacto a partir de un
conocimiento y una capacidad de elección que vuelve a descubrir a partir del
que puede denominarse el ya ahí, ya mismo, de necesidades claramente
identificadas.
El accionamiento corporal
explora la experiencia en que se lleve a cabo, otorgándole energía y
posibilitando la creación de condiciones favorables para el desarrollo, la
integración y el cambio, a lo que podemos llamar la unificación de la persona.
Esta (psico)terapia
constituye un análisis del proceso que lleva de la presencia ante sí mismo a la
presencia ante el mundo, dando acceso a la constitución de formas flexibles y
ajustadas, es decir, a la responsabilidad creadora.
"(...) Virginia Satir, en su libro En contacto íntimo nos enseña que el genuino poder tiene que ver con la congruencia y con lo que ella llama "las cinco libertades": la libertad de ver y escuchar lo que está aquí en lugar de lo que se supone que debería estar; la libertad de sentir lo que se siente en lugar de lo que debería sentirse; la libertad de decir lo que uno siente y piensa si lo elige en lugar de impostarse; la libertad de pedir lo que se quiere en lugar de pedir permiso; la libertad de arriesgar en lugar de optar únicamente por estar seguro. El poder de la congruencia huye, por tanto, de posiciones de culpabilización, victimismo, hiperracionalidad o pasotismo, que para Satir no dejan de ser lugares de sufrimiento y falso poder en las relaciones íntimas. (...)".
Extret del llibre El buen amor en la pareja, de Joan Garriga
Des del llit estant sento
el soroll que produeixen les rodes dels cotxes quan pelsiguen l’asfalt
mullat; mullat de pluja.
Són entre les vuit i les
nou, i la ràdiodespertador em desperta; ja ho estic.Dono espai a la meva mandra, m’estiro, sento el
meu cos i com el matalàs m’atrapa.
M’aixeco, obro la cortina
i fa sol.Fa un sol fresc.Somric.Em somric.Li somric.
Estenc la roba, a l’estenedor
de La Saleta.I abans també me n’havia
alegrat pel sol, perquè se m’eixugaria la roba ràpid.Plè més de maig.
Esmorzo, i després de de fer quatre coses més, m’estiro al sofà.Fa una
mica de vent i la roba es va eixugant.Trobo maneres còmodes de posar-me i les gaudixo mentre
llegeixo "El buen amor en la pareja" del Joan Garriga.
Sento que a La Saleta hi
comencen a caure gotes, i al principi poso en dubte que sigui pluja. No m'ho vull creure. Em destapo, em poso dreta i deixo el llibre
al damunt del sofà.Miro a través de la
finestra i veig unes guantes gotes a les rajoles del balcó.
Ja fa una estona que fa
mig sol.Cauen gotes grosses.I em dic: “Pel maig, cada dia un raig”.Que savis els refranys.Recordo la padrina.
Recullo la roba, que
quasi està eixuta.La vaig distribuïnt
de tal manera, que la poca humitat que hi queda acabi de marxar.Mitjons de colors.
Ara, al fons, entre núvols,
torna a sortir el sol. I es va apropant, i el cel s'aclareix. I puc notar l'escalfor del sol fresc.
I així és la vida.I el mes de maig.Observar i acollir.
No vull tancar els ulls a la realitat que m'envolta i vull obrir-hi els ulls
La respiració se m'accelera, i se m'enfosa l'estómac... morts, famílies,
fills, filles, parelles, pares, somnis, il·lusions....sang.
Consciències tacades de sang
M'agraden algunes Nike i algunes Converse, però i decideixo no comprar-les. Caminava per Portal de l'Àngel, i no podia evitar veure sense mirar els compradors i compradores de Mango, de Zara. Poso consciència en el que compro, però i alhora la coherència se'm fa difícil.
Des del menjar, a la roba, als electrodomèstics, als mobles...
Se m'enfonsa l'estómac
Responsabilitat i consciència en la mesura del possible
si et vé de gust començar un procés terapèutic basat en la
T e r à p i a G e s t a l t(clika a l'enllaç), (re)iniciar-lo, enfocar algun aspecte concret (conflicte personal, relacional, malestar, etc.) que t'interromp d'algun manera en el teu dia a dia, tens l'oportunitat de fer-ho gaudint de les primeres 4 sessions al 50%.
La primera entrevista és gratuïta.
Les dades de contacte són:
Sílvia Font (Sílvia Font Teràpia Gestalt al facebook)
sfjansa@gmail.com // 687.950.798
(si vols, pots c o m p a r t i r aquesta informació amb algú que creguis que li podria interessar)
Ahir vam acabar el seminar de "Pulsió i símptoma(*)". Una de les frases: El símptoma difícilment desapareix, però el que podem fer és posicionar-nos de manera diferent davant d'ell. M'ho emporto per observar-me, i veure com m'hi poso jo.
(*)Per Lacan, el símptoma és el que porta al subjecte a demanar d'un anàlisis (procés terapèutic) per desfer-se d'ell
[Ayer terminamos el seminario de "Pulsión y síntoma". Una de las frases:
El síntoma dificilmente desaparece, pero lo que podemos hacer es posicionar-nos de manera diferente delante de él.
Me lo llevo para observarme y ver como me pongo yo.
(*) Para Lacan, el síntomaes lo que lleva al sujeto a pedir de un análisis (proceso terapéutico) para desembarazarse de él]
alleugerim la càrrega, aquí i ara, el món no està contra tu.
.jpg)
.jpg)
