Dissabte, 9 de novembre. Al voltant de les 10 del matí. Tren direcció Vilassar de Mar.
Entra una família, mare amb una filla i un fill. S'asseuen als seients que hi ha creuant el passadís, des d'on estic jo asseguda.
Passa un home, i sobre cada grup de quatre seients hi deixa una porció de paper amb un fragment de la seva vida, en paraules i en imatge. El nen, que deu tenir uns vuit anys i parla amb la mare molt espontàniament, es mira de reüll el paper. I diu: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre". El nen mostra moltes ganes de fer-ho; posa un somriure gran.
La mare li dóna una moneda, i ell busca a l'home que ara ja no és al vagó.
Quan torna i va recollint el que havia deixat, el nen li dóna la moneda, i efusivament li diu: "Toma!". El senyor, agraït, agafa el fragment de vida i li dóna el paquet de mocadors de paper.
Quan l'home ja és al següent vagó, el nen diu amb un altre somriure: "Mamá, somos buenos; le hemos ayudado"; autenticitat. Pensa i juga i fa comentaris sobre el paquet i de sobte diu: "Le podíamos haber dado cinco euros", i continua amb una frase que conté la paraula "muerta". La mare li fa una pregunta i ell contesta: "Lo ponía en el papel!
I continuen la conversa parlant de les cartes que portava el nen quan han pujat. Percebo una conducció de la conversa per part de la mare, cap a un tema més lleuger.
I el somriure espontani i autèntic del nen d'al voltant de set anys no s'apaga.
Entra una família, mare amb una filla i un fill. S'asseuen als seients que hi ha creuant el passadís, des d'on estic jo asseguda.
Passa un home, i sobre cada grup de quatre seients hi deixa una porció de paper amb un fragment de la seva vida, en paraules i en imatge. El nen, que deu tenir uns vuit anys i parla amb la mare molt espontàniament, es mira de reüll el paper. I diu: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre". El nen mostra moltes ganes de fer-ho; posa un somriure gran.
La mare li dóna una moneda, i ell busca a l'home que ara ja no és al vagó.
Quan torna i va recollint el que havia deixat, el nen li dóna la moneda, i efusivament li diu: "Toma!". El senyor, agraït, agafa el fragment de vida i li dóna el paquet de mocadors de paper.
Quan l'home ja és al següent vagó, el nen diu amb un altre somriure: "Mamá, somos buenos; le hemos ayudado"; autenticitat. Pensa i juga i fa comentaris sobre el paquet i de sobte diu: "Le podíamos haber dado cinco euros", i continua amb una frase que conté la paraula "muerta". La mare li fa una pregunta i ell contesta: "Lo ponía en el papel!
I continuen la conversa parlant de les cartes que portava el nen quan han pujat. Percebo una conducció de la conversa per part de la mare, cap a un tema més lleuger.
I el somriure espontani i autèntic del nen d'al voltant de set anys no s'apaga.
[Sábado, 9 de noviembre. Alrededor de las 10 de la mañana. Tren dirección Vilassar de Mar.
Entra una família, madre con una hija y un hijo. Se sientan en los asientos que hay cruzando el pasadizo, des de dónde estoy yo sentada.
Pasa un hombre, y encima de cada grupo de cuatro asientos deja una porción de papel con un fragmento de su vida, en palabras y en imagen. El niño, que debe tener unos ocho años i habla con la madre muy espontáneamente, se mira de reojo el papel. Y dice: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre". El niño muestra muchas ganas de hacerlo; pone una sonrisa grande.
La madre le dá una moneda, y él busca al hombre que ya no está en el vagón.
Cuando vuelve y va recogiendo lo que había dejado, el niño le dá la moneda, y efusivamente le dice: "Toma!". El señor, agradecido, coge el fragmento de vida y le dá el paquete de pañuelos de papel.
Cuando el hombre ya está en el siguiente vagón el niño dice con otra sonrisa: "Mamá, somos buenos; le hemos ayudado"; autenticidad.
Piensa y juega y hace comentarios sobre el paquete y de repente dice: "Le podíamos haber dado cinco euros", y continúa con una frase que contiene la palabra "muerta". la madre le hace una pregunta y el contesta: "Lo ponía en el papel" Y continúan la conversación hablando de las cartas que traía el niño cuando han subido. Percibo una conducción de la conversación por parte de la madre, hacía un tema más lijero.
Y la sonrisa espontánea y auténtica del niño alrededor de siete años no se apaga].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada