Retrat
del viatge amb ferrocarril d’aquest matí cap a la feina
Entro
al metro carregada amb el violí, la bossa de fiambreres plenes, una amb
pollastre a la planxa amb curri i l’altra amb grans de raïm no gaire gustós,
que vaig comprar sense tastar.
Al
metro puc seure; normalment a la parada que jo pujo no està gaire ple.
Arribo
a Liceu i em preparo per sortir a la següent que és Catalunya. Em poso aprop de la porta per ser la primera. Estratègicament poso la ma
a la maneta a la meitat del camí, així quan el metro s’aturi només caldrà
tirar-la cap a l’esquerra (diria) per obrir. El
metro s’atura, tiro la maneta cap a l’esquerra (diria) i la porta s’obra. S’ha d’esperar el precís moment perquè sinó, s’hi
ha de tirar dues vegades.
Surto
del metro i pujo les escales. Sóc la primera. Les pujo mig corrent. En pujo un tram, camino unes 10 passes i en
baixo un altre tram. La gent que està
entrant per agafar el metro en direcció contrària passa la barrera i tinc temps
de creuar sense entorpir-los el pas. Tot
això ràpid, quasi sense pensar-ho.
Passo
la barrera. Son dues plaques de vidre i
quan el sensor et detecta s’obren per donar-te pas. Una s’obra més ràpida que l’altre i si no m’aturo
una mil·lèsima de segon podria prendre mal.
Esquerra,
fins arribar a l’intercanviador, a la plaça de sota plaça Catalunya, on si et
poses al mig i parles, crides o cantes, hi ha un so impressionant. És preciós.
Molts dies quan hi passo penso de fer-ho, i un dia ho vaig fer.
Arribo
al ferrocarril. M’assento en el sentit
que va el ferrocarril. Deixo el violí i
la bossa amb les fiambreres (d’aquelles bosses que al principi havia criticat)
a l’espai que hi ha sobre els seients que serveix per deixar l’equipatge i els
diaris que ja has llegit (a mi a vegades m’agrada deixar-hi algun article o
retall que he llegit i he trobat interessant). Al davant una dona, d’uns 40
anys. Ben vestida, amb els cabells
llargs. Porta una maleta amb rodes, d’aquestes
de comercial, m’imagino. Vol posar la maleta més endins per evitar col·lapsar
el passadís, i poso les cames una mica més encongides. Al seu costat, a l’altra banda del passadís hi
ha una altra dona que no sé quan ha pujat.
En deu tenir cinquanta i pico (i n’aparenta molts més que les meves
germanes –això ho penso ara que ho escric-). Porta ulleres, una melena per sota les orelles
perfecta i llegeix atentament la revista Pronto.
A Gràcia
pugen dos nois, estudiants, no sé de quina edat, però pocs més de 21. Parlen en català. Repassen els resultats de les eleccions a Galícia
i a Euskadi. Parlen del BNG, del PP, del
nacionalisme gallec i del basc. No diuen
el nom de BILDU. Parlen d’Aznar, de
Correa, d’Equador. Parlen de CIU, d’ERC
dels socialistes. De la CUP.
Parlen.
Comparen resultats.
Parlen de les properes eleccions a Catalunya, de possibles resultats.
Queda un lloc buit davant de la Sra. del
Pronto. S’asseu un de tots dos. Al cap d’unes quantes estacions, l’altre, que
és una mica més alt, porta una arracada a l’orella dreta i els cabells una mica
arrissats li demana si el deixa seure. Explica que li fa mal la cama. Continuen parlant sobre el
tema. La senyora del Pronto de tant en
tant se’ls mira. I jo la miro a
ella.
Jo
llegeixo “Elogio de la felicidad” d’Alexandre Jollien. Al capítol on sóc està parlant d’Erasmus
Roterodamus i de Democles. El llibre és
interessant, però necessito concentració per entendre’l. Per entendre el que acabo entenent. Parla de l’existència (Elogio de la felicidad
pretende describir un estado de ánimo, espigar algunas herramientas
espirituales para adentrarse en la alegría. Me
complace convocar a los filósofos, que apliando mi relación con el mundo,
jalonan ya mi vida...” Alexandre Jollien).
No he llegit gaires llibres escrits per un filòsof, i les dissertacions
que fa l’autor em porten constantment a ell i a la manera com s’entén i com entèn
el que l’envolta, i em porten constantment a mi i a la manera con m’entenc i
com entenc el que m’envolta.
A
moments me’n vaig a la seva conversa. A
moments recolzo el cap al recolza-caps i prenc consciència del mal de coll, o torticolis
que tinc des de diumenge al matí. A
moments miro la senyora del Pronto. A moments tanco els ulls buscant una mica de calma.
A l’Autònoma
els dos estudiants baixen. S’han
preparat abans. La meva mirada i la de
la senyora del Pronto es troben, i tinc la impressió que ella busca una
complicitat. Després mira a la noia del
seu costat. Totes dues somriuen. No sé què deu pensar ella de la conversa dels
dos estudiants. Ara hi ha silenci.
Baixo
a la propera estació. La noia del seu
costat té un llibre amb text i trossos de partitura. Està transcribint alguna cosa a una llibreta del mateix tamany que el llibre. Mentre em preparo, veig que ella de tant en tant mira el Pronto. La
senyora el segueix llegint atentament.
Arribo
al destí.
Quan pugui, tancaré els ulls buscant una mica de calma.
