Aquesta nit, quan feia unes sis hores que dormia, m'han despertat les que crec que eren les veus d'uns homes, segurament d'algun país llatinoamericà per l'accent que tenien a l'hora de parlar. En aquests moments de vigilia he intentat esbrinar si eren les seves veus o música enllaunada. Però prefereixo quedar-me amb la idea que eren ells mateixos.
Aquesta cançó la vaig escoltar per primera vegada un dels caps de setmana de la formació en Teràpia Gestalt. No crec en Déu, però aquesta lletra i aquesta música m'emociona. Per l'Avinguda Madrid com cada nit hi passàven cotxes, motos, autobusos i gent caminant, però si fa alguna nit el que sentia era una baralla, aquesta nit he pogut tornar-me a dormir tararejant aquesta preciosa cançó, que quan el meu cervell calla, encara tararejo.
(cliqueu a l'enllaç per escoltar-la)
Sólo le pido a Dios
que el dolor no me sea indiferente,
que la reseca muerte no me encuentre
vacío y solo sin haber hecho lo suficiente.
Sólo le pido a Dios
que lo injusto no me sea indiferente,
que no me abofeteen la otra mejilla
después que una garra me arañó esta suerte.
Sólo le pido a Dios
que la guerra no me sea indiferente,
es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.
Sólo le pido a Dios
que el engaño no me sea indiferente
si un traidor puede más que unos cuantos,
que esos cuantos no lo olviden fácilmente.
Sólo le pido a Dios
que el futuro no me sea indiferente,
desahuciado está el que tiene que marchar
a vivir una cultura diferente.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada