Compte enrere

Va(ha) començar(t) el compte enrere... s'apropen cases de llums enceses i cortines transpirant calidesa darrera dels vidres freds, rius de , molins de vent en esplanades verdes, tulipans de colors.

Dissabte [Sábado]

Dissabte, 9 de novembre. Al voltant de les 10 del matí. Tren direcció Vilassar de Mar.
Entra una família, mare amb una filla i un fill. S'asseuen als seients que hi ha creuant el passadís, des d'on estic jo asseguda.
Passa un home, i sobre cada grup de quatre seients hi deixa una porció de paper amb un fragment de la seva vida, en paraules i en imatge. El nen, que deu tenir uns vuit anys i parla amb la mare molt espontàniament, es mira de reüll el paper. I diu: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre". El nen mostra moltes ganes de fer-ho; posa un somriure gran.
La mare li dóna una moneda, i ell busca a l'home que ara ja no és al vagó.
Quan torna i va recollint el que havia deixat, el nen li dóna la moneda, i efusivament li diu: "Toma!". El senyor, agraït, agafa el fragment de vida i li dóna el paquet de mocadors de paper.
Quan l'home ja és al següent vagó, el nen diu amb un altre somriure: "Mamá, somos buenos; le hemos ayudado"; autenticitat. Pensa i juga i fa comentaris sobre el paquet i de sobte diu: "Le podíamos haber dado cinco euros", i continua amb una frase que conté la paraula "muerta". La mare li fa una pregunta i ell contesta: "Lo ponía en el papel!
I continuen la conversa parlant de les cartes que portava el nen quan han pujat. Percebo una conducció de la conversa per part de la mare, cap a un tema més lleuger.
I el somriure espontani i autèntic del nen d'al voltant de set anys no s'apaga.

[Sábado, 9 de noviembre.  Alrededor de las 10 de la mañana.  Tren dirección Vilassar de Mar.

Entra una família, madre con una hija y un hijo.  Se sientan en los asientos que hay cruzando el pasadizo, des de dónde estoy yo sentada.

Pasa un hombre, y encima de cada grupo de cuatro asientos deja una porción de papel con un fragmento de su vida, en palabras y en imagen.  El niño, que debe tener unos ocho años  i habla con la madre muy espontáneamente, se mira de reojo el papel.  Y dice: "Mamá, le podemos dar un euro? Es pobre".  El niño muestra muchas ganas de hacerlo; pone una sonrisa grande.

La madre le dá una moneda, y él busca al hombre que ya no está en el vagón.

Cuando vuelve y va recogiendo lo que había dejado, el niño le dá la moneda, y efusivamente le dice: "Toma!".  El señor, agradecido, coge el fragmento de vida y le dá el paquete de pañuelos de papel.

Cuando el hombre ya está en el siguiente vagón el niño dice con otra sonrisa: "Mamá, somos buenos; le hemos ayudado"; autenticidad.  

Piensa y juega y hace comentarios sobre el paquete y de repente dice: "Le podíamos haber dado cinco euros", y continúa con una frase que contiene la palabra "muerta".  la madre le hace una pregunta y el contesta: "Lo ponía en el papel" Y continúan la conversación hablando de las cartas que traía el niño cuando han subido.  Percibo una conducción de la conversación por parte de la madre, hacía un tema más lijero.

Y la sonrisa espontánea y auténtica del niño alrededor de siete años no se apaga].

Barcelona (1)

Estic a l'estudiantil, fent un cafè molt ràpid, mig quart de quatre.  Em va passant això pel cap.  Estic tancant una etapa, anant amb compte de no tancar el cor.

Un cafè a l'estudiantil, una pel·lícula a la filmoteca, la Reina d'Àfrica, (i continuo ara), la Terra d'Escudella, el gat o es moix del Raval, la Font de Canaletes, el Bar La Masia, el carrer del Carme, el Zurich, la plaça del Centre, la plaça d'Oscal, el centre cívic Can Déu o el Casal, la piscina, l'espanya industrial, els múltiples i feliços concerts a l'Apolo, al Razzmataz, al Sidecar, els Verdi, els Renoir, les passades ràpides o no, per l'encreuament de sota de plaça Catalunya amb concerts i valls de salsa i altres músiques, els músics al carrer, Fontana, el CAT, la Terreta, tantes amigues i amics, i birres, i Moritz, però prefereixo l'Estrella, i la Central, i l'Altaïr, i l'Alibri, i la línia verda i la lila, i les estacions de metro, i els músics al metro, i Baluard, i el SAIER, i Sant Quirze, i el Besós, la GESTALT, la Novena, la zona verda, el Bicing, els mercats d'intercanvi, el mercat de la Boqueria, el de Sants i Hostafrancs, les festes de cases, de Gràcia, de Sants, i la Rambla de Poblenou, i els centres cívics, i Manso, i Numància, i caminar carrers i carrers, i els balcons, i les veïnes que escombren i quasi no saluden, i les cares conegudes, i la fruiteria, i la peixateria, i la floristeria, i els japos, i la Cova, i el Màgic, i la plaça del tripi, i els passejos pel raval, i els bars cutres i amb encant, i les braves del tomàs, i antropologia, i els fragments de llibre al final de classe que desperten curiositat, i les notes a cantons i cantonades de llibretes, i noms d'autors, llibres, pel·lícules, grups, i els cartells, i el violí, i els poms de flors com a ofrena a la m. i l'incens, i l'altar, i l'osteòpata, i la carta astral, i el ferrocarril, i les passes pel carrer embadalida amb els balcons i els detalls,  i totes les amigues i amics amb qui compartir i compartir-me.

Continuarà, perque tinc molt present que estic finalitzant una etapa.

Portes [Puertas]

A vegades es tanquen unes portes i se n'obren d'altres, i també pots ser tu (o jo o qui sigui) que n'obris alguna i en tanquis alguna altra. 

Proactivitat.  Crea(c)tivitat.

[A veces se cierran unas puertas y se abren otras, y también puedes ser tu (o yo o quién sea) que abra alguna y cierre alguna otra.

Proactividad.  Crea(c)tividad].

Vida

Quan tu et mous
la vida brolla

[Cuando tu te mueves
la vida brota]

Assumptes pendents i la seva importància en el procés terapèutic. [Asuntos pendientes y importancia en el proceso terapéutico]

Tenir un assumpte pendent (en relacions del passat o actuals, en alguna cosa pràctica, una emoció no expressada en el seu moment, etc.) fa(s) que no tinguis tota l'energia disponible per tirar endavant.  

Si pares a pensar, et sents identificat/da? què és el que t'impedeix tancar-lo?

Un dels aspectes que treballem a les sessions individuals de teràpia Gestalt és posar atenció en aquests assumptes que t'impedeixen alleugerir el teu dia a dia.  I adonar-te'n que està a la teva mà tancar-los o ser conscient de la teva decisió de no tancar-los.

[Tener un asunto pendiente (en relaciones del pasado o actuales, en alguna cosa práctica, una emoción no expresada en su momento, etc.) hace(s) que no tengas toda la energía disponible para tirar adelante.

Si te paras a pensar, te sientes identificado/da? que es lo que te impide cerrarlo?

Uno de los aspectos que trabajamos en las sesiones individuales de terapia Gestalt es poner atención en estos asuntos que te impiden aligerar tu día a día.  Y darte cuenta que está en tu mano cerrarlos o ser conciente de tu decisión de no cerrarlos.]

Després de la tempesta [Después de la tormenta]

Ahir conduïa, i vaig passar per sota de dues tempestes, fortes. A l'arribar al meu destí, a l'horitzó, vaig poder contemplar la resta de la tempesta, el cel que es començava a aclarir i l'arc de Sant Martí. Com llegia l'altre dia a una samarreta d'una persona que conduïa una moto: "després de la tempesta, sempre, sempre, vé la calma". Ja sigui una tempesta meteorològica o una tempesta interior.
Bona nit

[Ayer conducía, y pasé por debajo de dos tormentas, fuertes. Al llegar a mi destino, al horizonte, pude contemplar el resto de la tormenta, el cielo que se empezava a aclarar y el arcoiris. Como leía el otro día en una camiseta de una persona que conducía una moto: "después de una tormenta, siempre, siempre, viene la calma. Ya sea una tormenta meteorológica o una tormenta interior.
Buenas noches]

Aire fresc [Aire fresco]

Les 6:58 am.  A fora encara és fosc, i interpreto per la roba penjada al balcó, que fa un ventet suau. 
A casa fa calor, i deixo sentir-me un moment les ganes d'obrir la finestra i notar-lo.
L'obro, i entra aire fresc. 
Passar a l'acció, només està a la meva mà.

[Las 6:58 am.  Fuera aún está oscuro, e interpreto por la ropa colgada en el balcón, que hace un viento suave.
En casa hace calor, y dejo sentirme un momento las ganas de abrir la ventana y notarlo.
La abro, y entra aire fresco.
Pasar a la acción, sólo está en mi mano].

Com meditar [Cómo meditar]

Una de les intencions amb les que torno cada any del curs residencial del SAT, o de diverses sessions de formació, és la de meditar.  Em va bé, em calma, m'aclareix, em retorna a un tò corporal agradable i tranquil, em calma la ment.  Em sento bé quan medito.

Quan torno al meu dia a dia, fins ara, no he incorporat la meditació dins de les coses que faig, dins de la meva quotidianitat.  Si que dies puntuals, he meditat i he pogut tornar a aquesta sensació.  Sé que és una eina que tinc, i que és una manera de cuidar-me i de nutrir-me.

Aquest matí he arribat a la pàgina del llibre que estic llegint, i tot just m'he trobat aquest text, que em torna a posar al davant, que si vull fer-ho, tinc les eines.

Ho transcric per si us/et serveix.  Tant de bò!

" (...) Cómo meditar (transcrit del llibre Sincrodestino de Deepak Chopra)

 Nuestras mentes están constantemente activas, siempre saltan de un pensamiento a otro, de una emoción a otra.  Para establecer contacto con la inteligenci no circunscrita –el alma universal que reside en nuestro interior y que es parte de todos nosotros- es necesario encontrar un camino que vaya más allá de la neblina de pensamientos distractores que normalmente la ocultan.  Es imposible avanzar a través de esta barrera tanto como lo es hacerlo en una neblina real.  Si quieres ver al otro lado de la calle en un día de niebla, nada físico que hagas podrá ayudarte.  Debes esperar, paciente y tranquilo, hasta que la nneblina se disipe y se vaya por sí sola.  De vez en cuando se abren claros que te permiten ver qué hay al otro lado.  Lo mismo ocurre con los pensamientos.  Cuando estamos tranquilos podemos encontrar momentos de silencio puro a los que llamo “claros”, y a través de ellos podemos dar un vistazo al nivel más profundo del alma.  Cada vistazo incrementa la comprensión; finalmente, nuestra conciencia se expande.  El propósito de la meditación es dejar de pensar por un momento, esperar a que la neblina de pensamientos se disipe y dar un vistazo al espíritu interior.  Para la mayoría es muy difícil controlar el torrente de pensamientos.  Los principiantes pueden sentirse frustrados, pero la frustración es apenas otro pensamiento, otra emoción que se interpone en el camino.  El objectivo es liberar todos los pensamientos con tranquilidad y mesura.

Una manera común de iniciar la meditación, consiste en concentrarse en una cosa sin forzarse; de manera que sea más difícil que otros pensamientos entren a la mente.  A mí me gusta empezar con una meditación de respiración.  Para iniciar la meditación, encuentra una posición cómoda.  Siéntate en una silla cómoda con los pies bien apoyados en el piso.  Coloca las manos en tu regazo, con las palmas hacia arriba.  Cierra los ojos y presta atención a tu respiración.  Observa cómo entra y sale el aire sin intentar controlarlo de ninguna forma.  Tal vez notes que tu respiración se vuelve espontáneamente más rápida o más lenta, profunda o superficial, o que incluso se detiene por un momento.  Observa los cambios sin resistencia y sin anticiparte.  Cuando tu atención se desvíe hacia un sonido del entorno, una sensación en tu cuerpo o un pensamiento de tu mente, haz volver tu conciencia, sin forzarla, a tu respiración.

Ésta es la meditación bàsica.  Una vez que una persona se siente cómoda con sólo sentarse en silencio y concentrarse en su respiración, recomiendo agregar un mantra, el cual crea un ambiente mental y permite expandir la conciencia.  (...)"

Profunditat i força [Profundidad y fuerza]

Torno de dues hores al costat del mar, per una carretera de corves.

Escolto un especial de The Eels a la ràdio, l’altre dia pensava que tenia ganes de tornar-los a escoltar: “fa temps que no ho faig…”, pensava.

Entre les belles cançons que tenen, van repassant-ne, crec que per ordre cronològic (l’he agafat començat)…i diria, perque les primeres notes m’han atrapat, que just quan veia un avió, que s’anava apropant apunt d’aterrar, sonava aquesta cançó.  “Mai havia vist les profunditats i la força d’un avió d’aquesta manera i de tant aprop”, penso. 

Tinc el llibre del Mark Oliver Everett a mitges, i qualsevol dia d’aquests el tornaré a agafar per acabar-lo: “fa temps que ho tinc pendent…”, penso.

[Vuelvo de dos horas al lado del mar, por una carretera de curvas. 

Escucho un especial de The Eels en la radio, el otro día pensaba que tenía ganas de volverlos a escuchar: "hace tiempo que no lo hago..." pensaba.

Entre las bellas canciones que tienen, van repasando, creo que por orden cronológico (lo he cogido empezado)...y diría, porque las primeras notas me han atrapado, que justo cuando veía un avión, que se iba acercando apunto de aterrizar, sonaba esta canción.  "Nunca había visto las profundidades y la fuerza de un avión de esta manera y tan de cerca", pienso.

Tengo el libro de Mark Oliver Everett a medias, y cualquier día de estos lo volveré a coger para terminarlo: "hace tiempo que lo tengo pendiente...", pienso.

Aviat....Presto

Aviat
Presto
moviment d'ànimes i vides, creuant-se a passos de zebra laberíntics
imatges de llums i colors
moviment d'ànimes i vides, en contacte i retirada, dins la calma de jardins zen
tocar el cel i dormir aprop de la terra, i tornar al propi centre
ball de la vida

El valor de l'entrega

Enganxo el fragment d'un article de la revista Cuerpo y Mente, "El valor de la entrega" (núm. 255)

Detenir-me en algun petit moment cada dia o quan hi penso, em serveix per viure d'una manera més plena.  Així, tens (tinc, tenim) la capacitat de, visquis (visqui, vivim) el moment vital que estiguis (estigui, estiguem) vivint, parar, observar, sentir, apreciar allò que t'envolta i nutrir-te.

Com és per tu això?

"(...) Por ejemplo: ¿Cuánto tiempo hace que no miras al cielo, el lento paso de las nubes o el imprevisto vuelo de un pájaro? ¿Podrías recordar el rostro de quien te sirve la fruta en el mercado? ¿Agradeces las pequeñas cosas que hacen la vida más fácil, en vez de quejarte ante cualquier incomodidad? ¿Tienes momentos de felicidad, aunque no sepas el motivo? La respuesta a esas preguntas puede indicar el grado de encogimiento anímico que podemos tener.  Darse cuenta es ya una forma de romper esa cadena de automatismos que finalmente nos oprimen (...).

Amb tota l'energia i acollint el flux de la vida [con toda la energía y acogiendo el flujo de la vida]

De nou a Barcelona, amb tota l'energia i acollint el flux de la vida.
M'ofereixo per acompanyar-te en el procés d'anar entrant en tu. D'anar veient les teves capacitats i les teves dificultats, d'anar veient allò que et fa por, i d'anar-la traspassant per sortir-ne reforçat o reforçada.
Si tens ganes d'iniciar procés terapèutic, ens podem trobar, m'expliques què és el que més et preocupa ara i t'explico com i des d'on et puc acompanyar.
Sessions a Barcelona. Primera entrevista gratuïta.
Per més informació i contacte: 687.950.798

Sílvia

[De nuevo en Barcelona, con toda la energía y acogiendo el flujo de la vida.
Me ofrezco para acompañarte en el proceso de ir entrando en tí. De ir viendo tus capacidades y tus dificultades, de ir viendo aquello que te da miedo, y de irlo traspasando para salir reforzado o reforzada.
Si tienes ganas de iniciar proceso terapéutico, nos podemos encontrar, me cuentas que es lo que más te preocupa ahora y te explico como y desde donde te puedo acompañar.
Sesiones en Barcelona. Primera entrevista gratuita.
Para más información y contacto: 687.950.798

Sílvia]

Què t'impedeix viure plenament?

Arrel de la proposta de col·laboració amb el programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio, elaboro una reflexió, que podeu escoltar ben al principi del programa.  Es va emetre el passat dissabte 15/06 i el podeu escoltar al següent enllaç: Lofici-de-viure-Que-timpedeix-viure-plenament.

Amb posterioritat al programa reflexiono sobre la paraula "plenament".  És important que cadascú per contestar-se la pregunta, posi atenció en què significa per a ell/a.

I a tu, què creus que t'impedeix viure plenament?

MA gnòlia (RE)

I aquell licor de magnòlia

que TU sabies fer

I sona de fons...

I sona de fons

(conexions)

una cançó de Tindersticks, a la que m'hi ha portat aquest matí de dissabte un periodista de Catalunya Ràdio.

Feia temps que no em deixava embatumar per la seva música.

Dissabte al matí, finestra oberta i roba estesa

Ventet suau, sol fresc, caràtula del cd aguantant-la entre els genolls mentre cerco el títol de l'última cançó del cd-bso que van fer per una pel·lícula francesa (ho desconeixia; com la història de quasi tots els cd's que tinc a l'estanteria).

Verbalitzar això em fa sentir quasi despullada.  Com verbalitzar que sóc desordenada de mena, que començo 4 coses a la vegada i em costa molt acabar-les;i alhora valoro que cada vegada més puc posar-me a acabar-les des d'un altre lloc, des de la consciència plena que no ocupar-me de les meves coses em em porta a anar-me caotitzant cada vegada més.

Acceptar-me desordenada, a vegades apàtica, que tinc molts interessos i que no aprofundeixo de veritat en les coses (tant com jo creia que s'havia d'aprofundir per poder dir que aprofundeixo i tinc un interès real), acceptar-me amb el meu cos, com a tal, acceptar-me humana, acceptar i poder mostrar allò que jo sempre havia cregut que no es podia i no s'havia de mostrar...

Acceptar-me així, com sóc, m'aporta una sensació agradable, de menys rigidesa i més flexibilitat, de poder gaudir més del contacte amb els altres i amb mi mateixa.  De poder estar gaudint ara mateix de l'espectacle del cel blau plè de núvols blancs, de poder fruir de la sensació del ventet suau que entra per la finestra.  De poder acceptar obertament les novetats i els canvis que vénen.  De poder gaudir i obrir-me al contacte, i al contacte íntim.

Tindersticks "Rumba" 

Introducció a la Teràpia Gestalt

Terapia Gestalt

Jean-Marie Robine (Gaia Ediciones)

Frederick S. Perls comenzó a elaborar la terapia Gestalt hacia 1942.  Con la colaboración de un equipo neoyorquino cuyos principales miembros eran Laura Perls y Paul Goodman, en 1951 quedan establecidas las bases teóricas de su método siguiendo los fundamentos de la psicología de la Gestalt y de las investigaciones psicoanalíticas (Freud, Ferenzi, O. Rank, W. Reich…), fenomenológicas y existenciales.                                            

La terapia Gestalt hace hincapié en la conciencia de lo que ocurre en el momento presente en los niveles corporal, el afectivo y el mental de manera indisociable.  El aquí y el ahora pasa a constituir así una experiencia totalizadora, actual, referida al organismo como globalidad.  Esta experiencia implica asimismo el recuerdo, las vivencias antriores, los fantasmas, las situaciones inconclusas, las anticipaciones y los proyectos…

Lo que ocurre en el momento presente constituye, fundamentalmente, una experiencia de contacto, bien con el prójimo, bien con el entorno del sujeto.  El proceso (psico)terapéutico se centra entonces en la concienciación de la manera mediante la cual el sujeto puede distorsionar esa experiencia, ignorar o negar sus necesidades y deseos, encerrarse en reiteraciones de situaciones anteriores o impedir un contacto de ajuste creativo al entorno.  Esta concienciación permite que el sujeto viva nuevas experiencias de contacto a partir de un conocimiento y una capacidad de elección que vuelve a descubrir a partir del que puede denominarse el ya ahí, ya mismo, de necesidades claramente identificadas. 

El accionamiento corporal explora la experiencia en que se lleve a cabo, otorgándole energía y posibilitando la creación de condiciones favorables para el desarrollo, la integración y el cambio, a lo que podemos llamar la unificación de la persona.

Esta (psico)terapia constituye un análisis del proceso que lleva de la presencia ante sí mismo a la presencia ante el mundo, dando acceso a la constitución de formas flexibles y ajustadas, es decir, a la responsabilidad creadora. 

Virginia Satir: "En contacto íntimo"

"(...) Virginia Satir, en su libro En contacto íntimo nos enseña que el genuino poder tiene que ver con la congruencia y con lo que ella llama "las cinco libertades": la libertad de ver y escuchar lo que está aquí en lugar de lo que se supone que debería estar; la libertad de sentir lo que se siente en lugar de lo que debería sentirse; la libertad de decir lo que uno siente y piensa si lo elige en lugar de impostarse; la libertad de pedir lo que se quiere en lugar de pedir permiso; la libertad de arriesgar en lugar de optar únicamente por estar seguro.  El poder de la congruencia huye, por tanto, de posiciones de culpabilización, victimismo, hiperracionalidad o pasotismo, que para Satir no dejan de ser lugares de sufrimiento y falso poder en las relaciones íntimas. (...)".

Extret del llibre El buen amor en la pareja, de Joan Garriga

Dissabte del mes de maig

Des del llit estant sento el soroll que produeixen les rodes dels cotxes quan pelsiguen l’asfalt mullat; mullat de pluja.

Són entre les vuit i les nou, i la ràdiodespertador em desperta; ja ho estic.  Dono espai a la meva mandra, m’estiro, sento el meu cos i com el matalàs m’atrapa. 

M’aixeco, obro la cortina i fa sol.  Fa un sol fresc.  Somric.  Em somric.  Li somric.

Estenc la roba, a l’estenedor de La Saleta.  I abans també me n’havia alegrat pel sol, perquè se m’eixugaria la roba ràpid.  Plè més de maig.

Esmorzo, i després de de fer quatre coses més, m’estiro al sofà.  Fa una mica de vent i la roba es va eixugant.  Trobo maneres còmodes de posar-me i les gaudixo  mentre llegeixo "El buen amor en la pareja" del Joan Garriga. 

Sento que a La Saleta hi comencen a caure gotes, i al principi poso en dubte que sigui pluja. No m'ho vull creure. Em destapo, em poso dreta i deixo el llibre al damunt del sofà.  Miro a través de la finestra i veig unes guantes gotes a les rajoles del balcó.

Ja fa una estona que fa mig sol.  Cauen gotes grosses.  I em dic: “Pel maig, cada dia un raig”.  Que savis els refranys.  Recordo la padrina.

Recullo la roba, que quasi està eixuta.  La vaig distribuïnt de tal manera, que la poca humitat que hi queda acabi de marxar.  Mitjons de colors.

Ara, al fons, entre núvols, torna a sortir el sol.  I es va apropant, i el cel s'aclareix.  I puc notar l'escalfor del sol fresc.

I així és la vida.  I el mes de maig.  Observar i acollir.

Se m'enfonsa l'estómac

No vull tancar els ulls a la realitat que m'envolta i vull obrir-hi els ulls

La respiració se m'accelera, i se m'enfosa l'estómac... morts, famílies, fills, filles, parelles, pares, somnis, il·lusions....sang.
Consciències tacades de sang

M'agraden algunes Nike i algunes Converse, però i decideixo no comprar-les.  Caminava per Portal de l'Àngel, i no podia evitar veure sense mirar els compradors i compradores de Mango, de Zara.  Poso consciència en el que compro, però i alhora la coherència se'm fa difícil.

Des del menjar, a la roba, als electrodomèstics, als mobles...
Se m'enfonsa l'estómac

Responsabilitat i consciència en la mesura del possible


Imatges per reflexionar

Promoció de primavera

Ara, durant la 

p r i m a v e r a, 

si et vé de gust començar un procés terapèutic basat en la 

T e r à p i a   G e s t a l t (clika a l'enllaç), (re)iniciar-lo, enfocar algun aspecte concret (conflicte personal, relacional, malestar, etc.) que t'interromp d'algun manera en el teu dia a dia, tens l'oportunitat de fer-ho gaudint de les primeres 4 sessions al 50%.  

La primera entrevista és gratuïta.

Les dades de contacte són:

Sílvia Font (Sílvia Font Teràpia Gestalt al facebook)

sfjansa@gmail.com // 687.950.798

(si vols, pots c o m p a r t i r aquesta informació amb algú que creguis que li podria interessar)

Desmuntant (i tornant a construir)

Desmuntant paraïsos llunyans que ja fa temps que fan mal

seguretats que ja no serveixen

Escoltant allò què et surt de la panxa.  A vegades seguir-ho confirma que vas per un camí que et fa bé

la zona de seguretat et produeix una seguretat falsa, que sovint no et deix avançar i créixer

M'he deixat de llepar la llaga del costat, perque les meves mans tornen a vore notes i llums

"Ja era hora" de Sènior i el cor brutal 

Maneres

Diferents maneres de mirar i viure el mateix, fusta, en constant canvi

la primera fa bona olor, un record associat d'un dissabte creatiu, casa, finestra de fusta, intimitat compartida i auto-cura

la segona té història, però ara ja és nou.  Em fa adonar-me'n dels meus bloquejos i de la meva creativitat, si jo vull

la tercera, bellesa, blanca, suau, diumenge de passeig i converses

El símptoma [El síntoma]

Ahir vam acabar el seminar de "Pulsió i símptoma(*)".  Una de les frases:
El símptoma difícilment desapareix, però el que podem fer és posicionar-nos de manera diferent davant d'ell.
M'ho emporto per observar-me, i veure com m'hi poso jo.

(*)Per Lacan, el símptoma és el que porta al subjecte a demanar d'un anàlisis (procés terapèutic) per desfer-se d'ell

[Ayer terminamos el seminario de "Pulsión y síntoma".  Una de las frases:

El síntoma dificilmente desaparece, pero lo que podemos hacer es posicionar-nos de manera diferente delante de él.

Me lo llevo para observarme y ver como me pongo yo.

 (*) Para Lacan, el síntoma es lo que lleva al sujeto a pedir de un análisis (proceso terapéutico) para desembarazarse de él]

Bon camí

A. T'estic i t'estaré eternament agraïda per tot el que m'has ensenyat, pels moments d'entesa i de desacord, d'encontres i desencontres, per la normalitat que ens has aportat; per tot el teu amor, a vegades amb forma de preocupació i que no sempre vaig saber entendre.  Ara si.  I t'estic agraïda pel que m'has permès donar-te i m'estic agraïda pel que m'he permès també donar-te durant els teus últims temps, pel que he après en aquest procés al teu costat, acompanyant(te), respirant, anant cap a tu i tornant a mi, mirant i tornant a casa (casa que és casa i sóc jo).  Aquells silencis i moments al teu costat em(ens) van estovar encara més el cor.

Bon camí, A.  

Gràcies i t'estimo

Parlem de tu - Miquel Martí i Pol

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar sobtadament, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Fa al voltant de vint-i-cinc anys

En dies com aquets, dos, que acaben de passar, ara fa al voltant de vint-i-cinc anys, érem al mas.  Vespre.  Es feia fosc.  Sentia: "Va! Anem a plegar caragols".

Xubasquero, botes de plàstic de les d’aigua, un cistell de mimbre, que també servia per anar a plegar rovellons (però ara amb tapa) i el fanalet.

Caminàvem al mas del costat.  L’herba mullada i com si fos ara, recordo aquella olor, de pluja, de terra humida.  De tant en tant, i ara això no sonarà gaire bé, notava com amb la meva bota havia pelsigat un caragol.  I amb això em vé al cap com m’agradava jugar amb aquelles marietes negres i carabasses (escribint aquest post he descobert que es diuen coralets).  Les seves potetes negres em feien pessigolles a la mà i m'agradava molt el color i les formes de la seva esquena.  Era un disseny preciós i perfecte.  I també recordo quan agafava un caragol, d’aquells grossos de terra, i el posava al damunt de qualsevol superfície.  M’agradava veure com avançava i m’agradava posar-li els dits a les banyes i veure com les amagava, i com després les tornava a treure, i així contínuament.  Allò eren jocs, i viure el present, amb les sensacions i emocions, amb molta consciència i autenticitat.  I avui, a vegades, continuo tenint aquesta sensació tant viva com fa al voltant de vint-i-cinc anys.

Grup Terapèutic de creixement i d'autoconeixement a Barcelona

Obrim Grup Terapèutic de creixement i d'autoconeixement a Barcelona.

Inici d’un espai terapèutic, d’autoconeixement i de trobada amb tu mateix/a i amb els/les altres on amb l’acompanyament i la facilitació mitjançant la Teràpia Gestalt, la paraula, l’expressió artística, el treball amb els somnis, les dinàmiques corporals i de moviment, la música, etc., podràs treballar aspectes que et bloquegen o fan de petits entrebancs en el teu dia a dia.

"(...) El crecimiento en términos gestálticos, es un proceso de auto-aceptación y auto-confianza (...)". Celedonio Castanedo.  

Periodicitat: Quinzenal  (d'abril a juny)

Lloc: Barcelona (Sala pendent de confirmar) 

Per més informació:
Sílvia Font - sfjansa@gmail.com -  687.950.798

Matí

Matí, per un instant

Ahir éssers que volen m'acompanyaven
avui el gran astre, daurat

s'eleva i escalfa

Límits que ens posem. Límits que traspassem [Límites que nos ponemos. Límites que traspasamos]

Molts dels límits ens els posem naltros.

Ahir vaig córrer 5 km. sense parar.  El quart de la mitja marató de Granollers.  Fa poc menys d’un any deia que jo no corria més de 5 minuts seguits…i n’estava convençuda.  Influeix moltíssim la peresa, i moltes vegades una autoimatge equivocada i sovint dolenta.  En mi ho veia molt, i ho continuo veient: cada vegada menys.

Durant aquest any m’ha servit molt la meva experiència personal, creure en mi i fer-ho, atrevir-me.  Sortir de la zona de confort.  I també m’ha ajudat moltíssim l’acompanyament de tu, F., en aquest procés.  I també el fet de compartir-ho.  I parlar amb amics/gues que fan esport.  Que bé que va compartir. 

I ahir observava els mecanismes auto-boicotejadors activar-se: “segur que seràs de les últimes”, “mira com t’adelanten”, etc.  Durant els 5 km. vaig fer un treball de consciència que estava quasi a l’alçada de l’esforç físic que estava fent, per observar-los i deixar-los passar sense enganxar-m’hi i creure-me’ls.  Alhora posava consciència en el cos, en com corria, en com respirava. 

Ara observo el mecanisme com em diu: “Segur que algú pensarà que 5 km, no són tants…no sé perquè escrius això”.

Contenta d’aquest repte.  Córrer 5 km. sense parar, al meu ritme, en 34 minuts.  Confiant en mi.  I en contacte.

I tu, quins límits et poses? Com t’auto-boicoteges?

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Muchos de los límites nos los ponemos nosotros.

Ayer corrí 5 km. sin parar.  El cuarto de la media maratón de Granollers.  Hace poco menos de un anyo decía que yo no corría más de 5 minutos seguidos…y estaba convencida.  Influye muchísimo la pereza, y muchas veces una autoimagen equivocada y a menudo mala.  En mi lo veía mucho, y lo continuo viendo: cada vez menos.

Durante este año me ha servido mucho mi experiencia personal, creer en mi y hacerlo, atreverme.  Salir de la zona de confort.  Y también me ha ayudado muchísimo tu acompañamiento, F., en este proceso.  Y también el hecho de compartirlo.  Y hablar con amigas/os que hacen deporte.  Que bien que va compartir.

Y ayer observaba los mecanismos auto-boicoteadores activarse: “seguro que serás de las últimas”, “mira como te adelantan”, etc.  Durante los 5 km. tuve que hacer un trabajo de conciencia que estaba casi a la altura del esfuerzo físico que estaba haciendo, para observarlos y dejarlos pasar sin engancharme y creermelos.  A la vez ponía conciencia en el cuerpo, en como corría, en como respiraba.

Ahora observo el mecanismo como me dice: “Seguro qu alguien pensará que 5 km. no son tantos…no sé porque escribes esto”. 

Contenta de este reto.  Correr 5 km. sin parar, a mi ritmo, en 34 minutos.  Confiando en mi.  Y en contacto.

Y tú, ¿qué limites te pones?  ¿Cómo te auto-boicoteas?]

Tovet, tovet

 

Sigur Rós, memòria, orígen, 

traspassar barreres, sortir de la zona de confort, moure's. 

Tovet, tovet 

Notes i reflexions d’un cap de setmana a Gràcia

Moviment, cos, AMOR, home-dona, MARE.  Vincles.

Taller de Constel·lacions Familiars a càrrec de Joan Garriga.

Cap de setmana descobrint vincles, famílies, històries reals, complexitats familiars, vides encadenades, agraïments, secrets molt ben guardats, a mil petons de profunditat…

“Tingues paciència amb allò que segueix sense resoldre’s en el teu cor, i (però) intenta estimar la pregunta” (Rilke)

Ningú ens exhimeix d’acompanyar-nos, de prendre les regnes de la nostra vida.  És necessari acomiadar-nos de la infància.  Va ser com va ser.  I ho accepto.  I està bé així.  I per mi, està bé així.

“Estima i sigues lliure” (Sant Agustí).

“Quan es compleixen els ordres de l’amor, l’amor creix; quan no, la malaurança creix”.  (Bert Hellinger)

Moltes vegades els fills/les filles porten càrregues dels pares/mares, i detecten energèticament buits en ells.  A vegades aquests estan inmersos en assumptes del seu passat.   I sovint busquen en els fills/filles alguna cosa que no els correspon.

Què prenem del que ens donen? Què donem?  En les relacions, és important aquest equilibri.  I conscient o inconscientment es busca, o el destí porta cap allà.  Si no es pot lograr aquest equilibri, possiblement el vincle s’acabarà.

És important veure quins destins difícils han de ser deixats de banda i respectats deixats al passat) perque no s’hagin de repetir.

A vegades la infidelitat en la parella s’aconsegueix entre dos.

Polaritat vida-mort

Moviment amorós interromput. 

Moltes vegades, als vincles, hi anem amb una estrategia apresa, perquè creiem que hi anem més protegits.  Important tornar a la direcció de l’amor.  Importància de l’Amor.  La parella és una gran escola per aprendre.

Tant per una dona com per un home, que han format una parella.  Primer la parella.  Després els fills.

Tenim un cervell petit (pensament) i un de gran (pensament, cos, emocions, somnis, etc.)

Potència d’aquest treball.  Bellesa.  Vida.  Vides.  Llaços. 

Hi hauria d’haver cirugians per extreure la culpa.  La culpa que no serveix. 

Anem fent la nostra vida.  Amb totes les connexions del passa.  Històries,  Vivències postres i dels nostres avantpassats. 

Ens les professions d’ajuda.  Cultivar l’anar entrant i sortint.  I res és tant tràgic ni tant còmic.

La primera regla del treball d’ajuda és estimar i respectar el patiment de l’altra/e.

“Hauríem d’estar ansiosos per desprendre’ns de la vida que esperem i per abraçar-nos a la vida que ens espera”.  (Joseph Campbell)

Llàgrimes àcides.  Entrega a la mare.  Fluir.  Amb tot el que va passar.  Equilibri. 

Fluir cap a la vida i cap a l’amor

La vida ens posa proves... [La vida nos pone pruebas...]

La vida ens posa proves... a vegades em tanco i em rigiditzo i d'altres m'estovo i m’afluixo. 

El més conegut per mi és rigiditzar-me, i la tasca és deixar-me estovar, relaxar-me, respirar.  I ara estic en això. I no sempre ho aconsegueixo.  Lo fàcil i lo conegut per mi és glaçar-me.

Afluixar-me em permet sentir...i les llàgrimes es comencen a descongelar. 

Ara convé alentir el ritme; 

El d'una persona important per mi, s'està alentint ràpidament i això aquests últims dies em fa mirar-la a ella i mirar-me a mi i reflexionar sobre el temps, sobre la identitat, sobre la pèrdua.  Sobre el dia a dia, sobre la meva exigència, sobre el respecte cap a l’altre.  Sobre l’espai meu i el teu, i el seu. 

La vida ens posa proves…a vegades em tanco i em rigiditzo i d’altres m’estovo i m’afluixo.

[La vida nos pone pruebas...a veces me cierro y me rigidizo y otras me ablando y me aflojo.

Lo más conocido por mi es rigidizarme, y la tarea es dejarme ablandar, relajarme, respirar.  Y ahora estoy en esto.  Y no siempre lo consigo.  Lo fácil y lo conocido para mi es congelarme.

Aflojarme me permite sentir...y las lágrimas se empiezan a descongelar.

Ahora conviene ralentizar el ritmo;

El de una persona importante para mi, se está ralentizando rápidamente y esto estos últimos días me hace mirarla a ella y mirarme a mi y reflexionar sobre el tiempo, sobre la identidad, sobre la pérdida.  Sobre el día a día, sobre mi exigencia, sobre el respeto hacia el otro.  Sobre el espacio mio y tuyo, y el suyo.

La vida nos pone pruebas...a veces me cierro y me rigidizo y otras me ablando y me aflojo.]