Dilluns

Avui tinc festa a la feina, gràcies a la Verge de la Salut; vivint en un país laic, se segueixen celebrant els festius de verges i sants.

M'aixeco, a les 9 del matí.  El sol ja fa hores que ha sortit, i el mocador vermell és apunt de deixar-se atravessar pels seus raigs.  Quin goig, quan els dies que a les hores de sol sóc a casa, vaig de la cuina a l’habitació i noto l’escalfor roja que tenyeix les rajoles del cuarto de bany.  Esmorzem, jo un pa torrat ben integral i ben negre.  Mai ho he fet, però se m’acut sortir al balcó a rascar la torrada, torrada.  Els ocells del carrer, peatonal i sense sortida, la Saleta, es posaran contents.  L’arbre que veia des del meu balcó, fa tot just una setmana que ja no hi és.  Ara ja no tindrà els llençols que l’acariciïn ni els llençols seran acariciats per les seves fulles verdes.  Ni veuré des del sofà la única naturalesa que veuria ara mateix.  Ara veig les tres peces de roba beix que hi he estès aquest matí.  Rentades amb atenció i dedicació, com segurament ho feia la mama.

El pa torrat ben integral ara ja no és negre, sino de color del pa integral, fosc.  Amb llavors de sèsam, que li donen un contrast de gust i color.  L’acompanyo amb un oli molt bò.  Oli de tonalitat entre verda i groga com la faldilla que duc avui.  També he preparat una mocca amb cafè del que compro últimament.  El dia que s’acabi ja en tindré de l’italià autèntic, fet amb una mocca autèntica.  El cafè que he preparat és bò.  I la seva olor omple la casa i tapa l’olor del pa torrat, torrat.  Al cafè li afegeixo una mica de mel i canyella i per acabar d’omplir aquella tassa que tant m’agrada, hi poso llet de soja.  Per donar-li el toc diferent a l’esmorzar agafo una espàtula d’untar, d’aquelles de fusta de la casa que deia que casa teva podia ser una república.  Jo també hi compro.  Agafo un pot de vidre amb tap vermell que fa uns dies que he recuperat del fons de l’armari.  L’havia comprat per preparar algun postre i és un succedani de la crema de xocolata.  Fet de garrofes.  I dóna el pego.  Obro un paquetet de quatre o cinc galetes.  Ja fa uns anys que s’ha posat de moda vendre les galetes dins d’una capsa de cartró, en paquetets de plàstic.  Quines tonteries i quines ganes de gastar plàstic sense sentit! I jo les vaig comprar.  Estaven d'oferta.  Són molt bones.  De sèsam i mel. 
N’agafo una i l’unto amb l’espàtula de crema de garrofa.  Una per tu i una per mi.  Que bona!

Mentre, esmorzes flocs de blat de moro, amb mel, una mica de sucre i llet, també de soja.  Després et prepares un cafè, a la teva tasseta petita, endolcit amb sucre morè i una mica de canyella.  I mentre parlem, i ens mirem.  Avui, amb calma. 
Quan marxes m'’estic una estona a internet, faig algo de feina per casa, rento les peces de roba beix que ara es mouen amb el vent, toco el violí, escolto la ràdio i música i miro un moment la televisió, m’estiro al sofà i llegeixo, com fa dies que no ho faig.  Fins que em truques.

Agafo la bicicleta a la plaça i ens trobem davant d’aquest edifici amb un jardí que encara no he recorregut del tot.
Anem a dinar, al restaurant de cuina macrobiòtica que m’agrada i que ara també t’agrada a tu.  Parlem, mentre anem assaborint els gustos que avui composen els nostres plats.  I el suc de poma i pastanaga.  Primer de tot assaborim el suc, i a les parets del got hi queda tota una capa d’espuma de pastanaga que després m’entretinc a agafar amb una cullera.  Boníssima!
 Tornem desfent el camí que hem fet fa una estona.  T’acompanyo a la porta de l’edifici del jardí que encara no he recorregut del tot.  T’explico que m’agradaria trobar un lloc tranquil per relaxar-me una estona..  Obrim la porta, gran i de fusta.  Dins, les parets de pedra protegeixen l’espai d’aquest sol que fa avui.  Sortim per la porta, també gran i de fusta que ens porta al jardí.  Hi passegem, del principi al final i localitzo el racó on després voldré tornar per ser-hi una estona.  Pel camí fem broma amb uns peixos de l’estany.  A l’estany també hi ha nenúfars i un lliri blanc que em crida l’atenció.  Al principi del passeig passem pel costat d’una catifa de flors de colors.  Al jardí s’hi està fresc o no en funció de si els arbres que belluguen amb el vent cobreixen el racó que tries.

Jo trio un racó, entre cobert i descobert de les branques dels arbres,  És un banc de ferro forjat.  M’hi acompanyes i te’n tornes a la feina.
Al cap d’una estona m’estiro, després de fabricar-me una cullera per poder-me menjar el tros de pastís de tofu, galeta i maduixa abans que es torni més líquid. 

M’estiro i tanco els ulls.  Quan em començo a oblidar d’on sóc, sento unes passes que trepitgen les pedres.  Obro els ulls i veig que d’esquena marxa un home, alt i d’edat desconeguda.  De la cintura li pengen una porra i unes esposes.  Amb la ma comprova que ho porta tot.  No atura el seu pas, que sembla accelerat.  Me’l miro fins que el perdo de vista, pensant qui és i on va.  Tanco els ulls.  El soroll del que em sembla un tret me’ls fa tornar a obrir.  Durant uns minuts mantinc els ulls oberts, per si torna corrent.  A mi se m’han despertat algunes interpretacions.  Torno a tancar els ulls i no torno a sentir les seves passes que trepitgen les pedres.
Al cap d’una estona, m’incorporo al banc.  Avui, em noto el cos adolorit, per una bona causa. 
I la tarda continua, fins fa una estona que s’ha fet de nit.