[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.

divendres, 12 de febrer del 2016

Expresividad y cultura - Expressivitat i cultura

[esp] El domingo tuve uno de estos momentos en los que el no dominio de la lengua hace que yo frene mi naturalidad.  En esta ocasión me frenó, y también noté que la conversación no fluía naturalmente por parte de N., con quién había coincidido unos meses en el primer curso de holandés que hice.  Ella habla un holandés fluidísimo.
Es alemana, y trabaja en una empresa de Nijmegen.
La encontré en un restaurante de pannenkoeken, en el medio del bosque.  Un sitio del que había oído a hablar i que es para volver.  Tiene dos comedores grandes, con manteles de ropa de cuadros i una jarrita llena de concentrado de manzana en cada mesa.  A los holandeses les encanta comer esta especie de creps con un hilo de este concentrado.  Es una especie de masía, con mesas y sillas de las de toda la vida.
Al entrar, nos dijeron que escogiésemos mesa, y fuimos hacia el comedor del fondo que estaba todo rodeado de ventanas.  Era uno de los extremos de la casa.  Fuimos directos a la única mesa que quedaba al lado de la luz directa de la calle y justo a la de antes, estaba ella sentada con un chico.  Pasó aquello que pasa, que no sabes qué hacer.  Aquí dudo muchas veces de si hacer dos besos, de si alargar la mano o de si no hacer nada físico.  Ella no se levantó de la silla y fue una conversación de segundos, entrecortada, en la que yo me notaba expresiva sólo hasta cierto punto, i hablamos de cosas prácticas tipo: ¿qué sitio más agradable”, “habéis venido a caminar?”... Ni alargar la mano, ni tres besos.  Así estuvo bien.
Y después ya en casa, me cuestionaba que como mediterránea, muchas veces mi impulso (sobre todo cuando estoy en Catalunya, es hacer dos besos (a veces no me apetece pero no siempre me permito no hacerlos).  Aquí he aprendido que se alarga la mano si te presentan a alguien o no lo conoces mucho.  Si es alguien con quien vas cogiendo confianza se dan tres besos, a veces un beso y un semiabrazo.
Es todo un tema el de hacer besos sólo por formalidad.  Pero esto sería para otro post.
Yo sé que no soy la persona más expresiva del mundo, pero cuando habla gesticulo bastante y con el todo de voz muestro si siento alegría o no de encontrarme a alguien.  Aquí, en los Países Bajos, me he dado cuenta o he interpretado (porque aún no lo he contrastado) que gesticulo más de lo habitual (para el estándar holandés) y que muestro más efusividad de la normal (por el mismo estándar).
Y luego me vinieron estas preguntas: ¿Qué le debía pasar a ella por la cabeza cuando nos hemos encontrado y no se ha levantado ni ha incluido en la conversación al chico que estaba sentado con ella, ni casi ha hablado con F. con quién también habían coincidido algunas clases y habíamos hablado y compartido sobre cómo eran los principios aquí? ¿Es que se contiene? ¿Es que le resulta indiferente que hayamos coincidido?
¿Qué debe pensar cuando me ve gesticulando y alegrándome de verla? ¿Qué deben pensar de nosotros, generalizando mucho, las personas holandesas cuando nos ven gesticulando, mostrando las emociones con la expresión facial, variando de tono de voz dentro de la misma conversación...?
A mí a veces lo que me pasa es que pienso que me gustaría recibir más transparencia de lo que les está pasando por dentro.  Pero también pienso que esto es lo que a mí me gustaría.  Y también tengo que decir que he coincidido con algunas y algunos holandeses que  transmiten más que otros y esto me hace sentir más cercana.

  
[cat] El diumenge vaig tenir un d’aquests moments en els que el no domini de la llengua fa que  jo freni la meva naturalitat.  En aquesta ocasió em va frenar, i també vaig notar que la conversa no fluïa naturalment per la part de la N., amb qui havia coincidit uns mesos al primer curs d’holandès que vaig fer.  Ella parla un holandès fluidíssim. 
És alemanya, i treballa a una empresa de Nijmegen. 
La vaig trobar a un restaurant de pannenkoeken, al mig del bosc.  Un lloc del que havia sentit a parlar i que és per tornar-hi.  Té dos menjadors grans, amb estovalles de roba de quadres i una gerreta de fang plena de concentrat de poma a cada taula.  Als holandesos els encanta menjar aquesta mena de creps amb un rajolí d’aquest concentrat.  És una mena de masia, amb taules i cadires de les de tota la vida. 
A l’entrar, ens van dir que triéssim taula, i vam anar cap al menjador del fons que estava tot rodejat de finestres.  Era un dels extrems de la casa.  Vam anar directes a la única taula que quedava al costat de la llum directa del carrer i just a la d’abans, hi havia ella asseguda amb un noi.  Va passar allò que passa, que no saps que fer.  Aquí dubto moltes vegades de si fer dos petons, de si allargar la ma o de si no fer cap mostra física.  Ella no es va aixecar de la cadira i va ser una conversa de segons, entretallada, en la que jo em notava expressiva només fins a cert punt, i vam parlar de coses pràctiques tipus: “quin lloc més agradable”, “heu vingut a caminar?”…  Ni allargar la ma, ni tres petons.  Així va estar bé.
I després ja a casa, em qüestionava que com a mediterrània, moltes vegades el meu impuls (sobretot quan sóc a Catalunya, és fer dos petons (a vegades no em ve de gust però no sempre em permeto no fer-los).  Aquí he après que s’allarga la ma si et presenten algú o no el coneixes massa.  Si és algú amb qui vas agafant confiança es fan tres petons, a vegades un petó i una semiabraçada. 
És tot un tema el de fer petons només per formalitat.  Però això seria per un altre post.
Jo sé que no sóc la persona més expressiva del món, però quan parlo gesticulo bastant i amb el to de veu mostro si em fa alegria o no trobar-me a algú.  Aquí, als Paísos Bajos, me n’he adonat o he interpretat (perquè encara no ho he contrastat) que gesticulo més de lo habitual (per l’estàndard holandès) i que mostro més efusivitat de la normal (pel mateix estàndard).
I al vespre de diumenge em van venir aquestes preguntes: Què li devia passar a ella pel cap quan ens hem trobat i no s’ha aixecat ni ha inclòs a la conversa al noi que estava assegut amb ella, ni quasi ha parlat amb el F. amb qui  també havien coincidit algunes classes i havíem parlat i compartit sobre com eren els principis aquí?  És que es conté?, és que li resulta indiferent que haguem coincidit?
Què deu pensar quan em veu gesticulant i alegrant-me de veure-la?  Què deuen pensar de nosaltres, generalitzant molt, les persones holandeses quan ens veuen gesticulant, mostrant les emocions amb l’expressió facial, variant de to de veu dins de la mateixa conversa.
A mi a vegades el que em passa és que penso que m’agradaria rebre més transparència del que els està passant per dins.  Però també penso que això és el que a mi m’agradaria.  I també he de dir que he coincidit amb algunes i alguns holandesos que transmeten més que altres i això em fa sentir més a prop.


Viu aquí, és a dir, relaciona't més amb lo present que amb lo absent" Precepte de la Gestalt