[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.

diumenge, 21 de setembre del 2014

Silla de mimbre y espontaneidad - Cadira de vímet i espontaneïtat

(esp) Salía de trabajar.  Iba con bicicleta, y casi al final de la calle vio una silla de mimbre, con un cojín blanco.  De lejos se visualizaba un cartel escrito en un papel tamaño din-A 4.  Ponía alguna cosa así como “Gratis.  Para llevar”.  Se acercó para ver si lo leía bien y por curiosidad de ver aquella silla en medio de la acera.
Una mujer, alta, de cerca los sesenta años se acercó.  Le dijo algo así como: “¿La quieres?.  Ella dudó, la quería, y también sabía que tendía a acumular.  A la vez, podía ir bien para el próximo piso, al que iban al cabo de pocos días.  Se sintió medio presionada y ella misma se presionó a responder.  Después de hablar de posibilidades sobre cuando la podía ir a recoger y de no saber si lo que le decía ella era que tenía otra de igual o que sólo tenía una, se vio con la bonita silla de mimbre de boca abajo, sobre la bicicleta.  Y con la mujer de pelo casi blanco diciéndole que la podía llevar fácilmente de aquella manera.  Poco a poco e imitando con precaución el estilo neerlandés de llevar todo lo que te puedas imaginar sobre la bicicleta, pedaleando, si hace falta, debajo de la lluvia, llegó a casa.
Había quedado el sábado, a las 9 de la mañana para ir a recoger la segunda silla, de mimbre, con cojín.
El sábado le fue bien levantarse temprano para ponerse en marcha.  Les quedaba hasta el día siguiente a la noche para poner en cajas todas las cosas que tenían en la casa de la luz, de ventanales grandes, y que les había acogido y facilitado los primeros meses en la ciudad grande y pequeña, cultural, agradable.
A las 9 y pocos minutos llamaba al número 35.  La mujer abría la puerta, diciendo en neerlandés que perfecto “¡las nueve precisas!”.  Tenía la segunda silla de mimbre con cojín en la habitación de cama individual de entrando a mano derecha.  En una de las primeras frases, ella le explicó que hablaba “un poco de Nederlands”.  Y la mujer de los Países Bajos dijo: “¿ eres de otro país?”.  Después de hablar un rato de pie al lado de la silla y con la porta abierta, las dos terminaron conversando sobre el color que dominaba en la sala de estar, sobre tener plantas fáciles de cuidar, sobre instantes de vida de la una y de la otra.  Una vez más se daba cuenta que la vida le había puesto delante aprender nuevos idiomas.  Y qué rico poderse comunicar y poder compartir una conversación y la riqueza humana en más de un idioma, sin dominarlos aún.

Volvió a casa, pedaleando con la silla de mimbre, esquejes de una planta fácil de cuidar y una pantalla cálida para una luz colgante.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(cat) Sortia de treballar.  Anava amb bicicleta, i casi al final del carrer va veure una cadira de vímet, amb un coixí blanc.  De lluny es visualitzava un cartell escrit en un paper mida din-A 4.  Hi posava alguna cosa com “Gratis.  Per emportar”.  S’hi va apropar per veure si ho llegia bé i per curiositat de veure aquella cadira al mig de la vorera.
Una dona, alta, de vora els seixanta anys es va apropar.  Li va dir alguna cosa així així com: “La vols?”.  Ella va dubtar, la volia, i també sabia que acostumava a acumular.  A la vegada, podia anar bé pel proper pis, al que anaven al cap de pocs dies.  Es va sentir mig pressionada i ella mateixa es va pressionar a contestar.  Després de parlar de possibilitats sobre quan la podia anar a buscar i de no saber si el que li deia ella era que en tenia una altra d’igual o que només en tenia una, es va veure amb la bonica cadira de vímet de cap per avall, sobre la bicicleta.  I amb la dona de cabell quasi blanc dient-li que la podia portar fàcilment d’aquella manera.  Poc a poc i imitant amb precaució l’estil Neerlandès de portar tot el que et puguis imaginar sobre la bicicleta, pedalant, si convé, sota la pluja, va arribar a casa.
Havia quedat dissabte, a les 9 del matí per anar a recollir la segona cadira, de vímet, amb coixí.
Dissabte li va anar bé llevar-se d’hora per posar-se en marxa.  Els quedava fins l’endemà a la nit per encaixar totes les coses que tenien a la casa de la llum, de finestrals grans, i que els havia acollit i facilitat els primers mesos a la ciutat gran i petita, cultural, agradable. 
A les 9 i molt pocs minuts trucava al número 35.  La dona obria la porta, dient en Neerlandès que perfecte, “les nou precises!”.  Tenia la segona cadira de vímet amb coixí a l’habitació de llit individual d’entrant a ma dreta.  A una de les primeres frases, ella li va explicar que parlava “una mica de Nederlands”.  I la dona dels Països Baixos va dir: “Ets d’un altre país?”.  Després de parlar una estona dretes al costat de la cadira i amb la porta oberta, totes dues van acabar conversant sobre el color que dominava la sala d’estar, sobre tenir plantes fàcils de cuidar, sobre instants de vida de l’una i de l’altre.  Una vegada més se n’adonava que la vida li havia posat al davant aprendre nous idiomes.  I que ric poder-se comunicar i poder compartir una conversa i la riquesa humana  en més d’un idioma, sense dominar-los encara.
Va tornar a casa, pedalant amb la cadira de vímet, esqueixos d’una planta fàcil de cuidar i una pantalla càlida per un llum penjant.
Viu aquí, és a dir, relaciona't més amb lo present que amb lo absent" Precepte de la Gestalt