Quotidià

Retrat del viatge amb ferrocarril d’aquest matí cap a la feina

Entro al metro carregada amb el violí, la bossa de fiambreres plenes, una amb pollastre a la planxa amb curri i l’altra amb grans de raïm no gaire gustós, que vaig comprar sense tastar.

Al metro puc seure; normalment a la parada que jo pujo no està gaire ple.  

Arribo a Liceu i em preparo per sortir a la següent que és Catalunya.  Em poso aprop de la porta per ser la primera.  Estratègicament poso la ma a la maneta a la meitat del camí, així quan el metro s’aturi només caldrà tirar-la cap a l’esquerra (diria) per obrir.   El metro s’atura, tiro la maneta cap a l’esquerra (diria) i la porta s’obra.  S’ha d’esperar el precís moment perquè sinó, s’hi ha de tirar dues vegades.

Surto del metro i pujo les escales.  Sóc la primera.  Les pujo mig corrent.  En pujo un tram, camino unes 10 passes i en baixo un altre tram.  La gent que està entrant per agafar el metro en direcció contrària passa la barrera i tinc temps de creuar sense entorpir-los el pas.  Tot això ràpid, quasi sense pensar-ho.

Passo la barrera.  Son dues plaques de vidre i quan el sensor et detecta s’obren per donar-te pas.  Una s’obra més ràpida que l’altre i si no m’aturo una mil·lèsima de segon podria prendre mal.

Esquerra, fins arribar a l’intercanviador, a la plaça de sota plaça Catalunya, on si et poses al mig i parles, crides o cantes, hi ha un so impressionant.  És preciós.  Molts dies quan hi passo penso de fer-ho, i un dia ho vaig fer.  

Arribo al ferrocarril.  M’assento en el sentit que va el ferrocarril.  Deixo el violí i la bossa amb les fiambreres (d’aquelles bosses que al principi havia criticat) a l’espai que hi ha sobre els seients que serveix per deixar l’equipatge i els diaris que ja has llegit (a mi a vegades m’agrada deixar-hi algun article o retall que he llegit i he trobat interessant). Al davant una dona, d’uns 40 anys.  Ben vestida, amb els cabells llargs.  Porta una maleta amb rodes, d’aquestes de comercial, m’imagino. Vol posar la maleta més endins per evitar col·lapsar el passadís, i poso les cames una mica més encongides.  Al seu costat, a l’altra banda del passadís hi ha una altra dona que no sé quan ha pujat.  En deu tenir cinquanta i pico (i n’aparenta molts més que les meves germanes –això ho penso ara que ho escric-).  Porta ulleres, una melena per sota les orelles perfecta i llegeix atentament la revista Pronto.

A Gràcia pugen dos nois, estudiants, no sé de quina edat, però pocs més de 21.  Parlen en català.  Repassen els resultats de les eleccions a Galícia i a Euskadi.  Parlen del BNG, del PP, del nacionalisme gallec i del basc.  No diuen el nom de BILDU.  Parlen d’Aznar, de Correa, d’Equador.  Parlen de CIU, d’ERC dels socialistes.  De la CUP.  Parlen.  Comparen resultats.  Parlen de les properes eleccions a Catalunya, de possibles resultats.

Queda un lloc buit davant de la Sra. del Pronto.  S’asseu un de tots dos.  Al cap d’unes quantes estacions, l’altre, que és una mica més alt, porta una arracada a l’orella dreta i els cabells una mica arrissats li demana si el deixa seure.  Explica que li fa mal la cama.  Continuen parlant sobre el tema.  La senyora del Pronto de tant en tant se’ls mira.  I jo la miro a ella. 

Jo llegeixo “Elogio de la felicidad” d’Alexandre Jollien.  Al capítol on sóc està parlant d’Erasmus Roterodamus i de Democles.  El llibre és interessant, però necessito concentració per entendre’l.  Per entendre el que acabo entenent.  Parla de l’existència (Elogio de la felicidad pretende describir un estado de ánimo, espigar algunas herramientas espirituales para adentrarse en la alegría.  Me complace convocar a los filósofos, que apliando mi relación con el mundo, jalonan ya mi vida...” Alexandre Jollien).  No he llegit gaires llibres escrits per un filòsof, i les dissertacions que fa l’autor em porten constantment a ell i a la manera com s’entén i com entèn el que l’envolta, i em porten constantment a mi i a la manera con m’entenc i com entenc el que m’envolta.  

A moments me’n vaig a la seva conversa.  A moments recolzo el cap al recolza-caps i prenc consciència del mal de coll, o torticolis que tinc des de diumenge al matí.  A moments miro la senyora del Pronto. A moments tanco els ulls buscant una mica de calma.

A l’Autònoma els dos estudiants baixen.  S’han preparat abans.  La meva mirada i la de la senyora del Pronto es troben, i tinc la impressió que ella busca una complicitat.  Després mira a la noia del seu costat.  Totes dues somriuen.  No sé què deu pensar ella de la conversa dels dos estudiants.  Ara hi ha silenci. 

Baixo a la propera estació.  La noia del seu costat té un llibre amb text i trossos de partitura.  Està transcribint alguna cosa a una llibreta del mateix tamany que el llibre.  Mentre em preparo, veig que ella de tant en tant mira el Pronto.  La senyora el segueix llegint atentament.

Arribo al destí.  

Quan pugui, tancaré els ulls buscant una mica de calma. 

Equanimitat (I)

Aquesta nit obro un llibre que tenia a una maleta que tinc present, de coses que ja no utilitzo.  La maleta vermella de coses per intercanviar.  Trobo un llibre que el tinc per descuit.  A la pàgina cent trenta-set una poesia de Sandro Penna (Perúgia 1906-Roma 1976).  

Busco l'equanimitat i em vé molt bé, 

en aquests dies, 

llegir aquesta poesia;

avui abans d'anar a dormir. 

[Esta noche abro un libro que tenía en un maleta que tengo presente, de cosas que ya no uso.  la maleta roja de cosas para intercambiar.  Encuentro un libro que lo tengo por descuido.  En la pàgina ciento treinta y siete una poesía de Sandro Penna (Perugia 1906-Roma 1976).

Busco la ecuanimidad i me va muy bien,

en estos días,

leer esta poesia;

hoy antes de ir a dormir.]

 

 

"TOT HO ESTIMAVA AL MÓN.  I NO TENIA"

Tot ho estimava al món.  I no tenia

més que el meu blanc quadern a sota el sol. 

(traducció de Narcís Comadira)  

["TODO LO QUERÍA (amaba) EN EL MUNDO.  Y NO TENIA"

Todo lo quería en el  mundo.  Y no tenía

más que mi blanco cuaderno debajo del sol.]

El negoci de la sanitat

Idees i comentaris sobre la xerrada d’aquest vespre al Barri de Sants, organitzada per Revolta Global; Esquerra anticapitalista.

Vinc en Metro des de Sagrada Familia.  Surto d’allà a un quart de vuit aproximadament i quasi a tres quarts arribo a Plaça de Sants.  Vaig veure anunciada una xerrada a càrrec d’aquesta entitat en la que parlaria la Teresa Forcades i Marta Sibina i Albano Dante de Cafè amb Llet.

Arribo i pujo per la pujada que hi ha paral•lela a les Cotxeres de Sants, pensant en preguntar a l’entrada de les Cotxeres: quina sala és on es fa la conferència?.  Arribo a la plaça, Benet i Muixí crec que es diu.  És plena.  La gent surt d’una sala molt gran que dóna a la pujada, on hi ha una banda assajant, carregada de cadires.  Arribo a la plaça i els bancs són plens, les grades també; la gent comença a esparcir les cadires, en forma de fòrum.  Jo m’assento entre una grada i l’altra, a un esgraó, a la part central, on trobo una mica d’espai.

Als 10 minuts, expliquen que la xerrada està apunt de començar (pel que interpreto han traslladat l’acte a la plaça, perque l’espai s’ha quedat petit).  Organitzen les taules i cadires pels ponents, un megàfon i uns altaveus i comença, passades les vuit del vespre.

La plaça és plena, majoritàriament de persones de mitja edat, en endavant.

L’ordre en el que parlen és: primer els de l’entitat organitzadora, després els de Cafè amb Llet i per últim la Teresa Forcades.

Algunes de les coses que es diuen:

“El govern català està realitzant un negoci i la privatització de la sanitat.  Està també duent a terme la implementació de polítiques antisocials.  A menys estat social i del benestar, més estat penal i repressiu. 

Con explica que llegia fa un temps la ponent a un centre social: quan els de baix es mouen els de dalt trontollen. 

Els de Cafè amb Llet expliquen que fa pocs dies han tingut un judici per una demanda que els han posat per fer un vídeo en el que parlen de la mala gestió de diners públics a hospitals de la provincia de Barcelona. 

El 30% de la despesa total de la Generalitat de Catalunya, o sigui, uns 9000 milions d’euros, són destinats a la sanitat.  Parlen de que el sistema de sanitat concertada va cada vegada en augment i de tota la trama de polítics i expolítics implicats en concessions per gestionar cafeteries d’hospitals, càterings, serveis de bugaderia, informes, etc.  Concessions atorgades a empreses que a vegades són propietat d’ells mateixos o d’amics i coneguts.

Ara mateix pel que expliquen s’estaven investigant uns quants casos d’aquestes característiques que s’han interromput donada la convocatoria d’eleccions anticipades. 

Un dels casos oberts, està relacionat amb els 800000 euros en informes que s’han gastat durant 5 anys a l’Hospital de Reus. 
Que facin els negocis que vulguin, però no amb els postres diners. 

Parlen de demanar accions concretes:

Si la Generalitat paga les factures, que sigui la generalitat qui gestiona.  Estan jugant amb la salut.  No per ser sanitat pública ha de ser més cara, o no s’ha d’abaratir costos per ser sanitat concertada.

Empoderem-nos, anem als plens municipals, preguntem, preguntem i preguntem! Som el poble i tenim poder.  Poder popular.  Som un 99% enfront de l’1%.

La Teresa Forcades explica que de la OMS, el 50% n’és privada, per tant la capacitat de prendre decisions està repartida.  El 50% és decisió de capital privat, per tant, hi ha interessos privats implicats. 

Els sistemes públics de sanitat són més econòmics i més eficaços.  A l’any 2000 espanya tenia quasi la totalitat de la sanitat pública, no concertada, i estava la 7ª. Rànking en quant a sanitat.  Alemanya tenia la meitat privada i la meitat pública i estava al 25è. lloc i els Estats Units estaven al 37è. Lloc, tenint la totalitat de la sanitat privada-concertada.  Capo n volem anar?

Explica què és això del 80/20.  El 80% de la població mundial viu amb el 20% de la riquesa i el 20% de la població mundial viu amb el 20%. 

Quan la Teresa feia la residència de medicina als Estats Units, va preguntar al cap del seu laboratori com es triàven els temes sobre els què s’investigaven.  Es trien en funció del que decideixen les comisions, que moltes vegades estan composades per persones representants de farmacèutiques privades. 

En aquella època, deu fer 10 ò 15 anys aprox. hi havia 3 malalties prioritàries sobre les quals s’estava investigant: Impotencia masculina, obesitat i insomni. 

Errors: Deixar en mans privades la formulació de les hipótesis de les malalties que s’estudiaran (això ho va denunciar Metges sense Fronteras); els interessos privats passen per davant dels públics fins i tot en la sanitat, en la vida i en la mort de les persones.  Complexitat de confondre els diners amb la salud.

Una de les possibles accions seria demanar que els partits que es presentin a les properes eleccions es comprometin a posar com a punt del seu programa electoral que s’obriran els casos de corrupció interromputs en relació a la sanitat pública catalana, en el cas que surtin com a elegits.”Un vespre de força social.  La plaça era plena.  Que tot això se sàpiga. 

El teu cos parla [Tu cuerpo habla]

Fixa’t en quan en un instant el teu cos canvia.  Fa un moment només pensaves o simplement tenies la ment en blanc i siguis on siguis i segons el que estiguis fent, de sobte se’t posa la pell de gallina, o comences a sentir una molèstia o una sensació agradable a alguna part del teu cos, o notes una picor a la gola que et fa empassar saliva, o respires profundament i et sents a gust, o te n’adones que feia temps que respiraves molt poc aire, o se t’humitegen els ulls, o sents una escalfor al pit.
El teu cos et parla. El teu cos canvia.
Estigues atent/a.  I no cal que actuïs d’interrupció.  Et dirà moltes coses si fas cas als seus missatges.
I estigues atent/a a l'emoció que acompanya a aquesta sensació.

[Fíjate en cuando en un instante tu cuerpo cambia.  Hace un momento sólo pensabas o simplemente tenías la mente en blanco y estés donde estés y según lo que estés haciendo, de repente se te pone la piel de gallina, o empiezas a sentir una molestia o una sensación agradable en alguna parte de tu cuerpo, o notas que te pica la garganta de una manera que te hace tragar saliva, o respiras profundamente y te sientes bien, o te dass cuenta que hacía tiempo que respirabas muy poco aire, o se te humedecen los ojos, o sientes calor en el pecho.
Tu cuerpo te habla.  Tu cuerpo cambia.
Estate atenta/o.  Y no hace falta que acues de interrupción.  Te dirá muchas cosas si haces caso a tus mensajes.
Y estate atenta/o a la emoción que acompaña a esta sensación.]