Una senyora gran, que avui també ha anat al gimnàs a última hora els pregunta: “Qué idioma habláis?, es que hace rato que os oigo i digo: no es inglés, porque no, inglés no es. Alemán tampoco. Rumano...? Rumano tampoco.
Converses d’última hora.
dijous, 31 de maig del 2012
Guaraní
Una senyora gran, que avui també ha anat al gimnàs a última hora els pregunta: “Qué idioma habláis?, es que hace rato que os oigo i digo: no es inglés, porque no, inglés no es. Alemán tampoco. Rumano...? Rumano tampoco.
Converses d’última hora.
dijous, 24 de maig del 2012
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera,
on la meva respiració pogués fluir sense interrompre-la,
on l’equilibri fos l’eix principal,
on tot fos trobar-se amb una mateixa,
i amb l’altre, amb amor i cura
on les carícies i la mirada tranquil•la fóssin el principal mitjà de comunicació
i les paraules dolces.
Uns dies on cobrir les necessitats bàsiques de l’ésser humà.
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera,
on el soroll dels ocells es pogués sentir,
on l’olor del dia i de la nit pogués transpirar entre jo i el defora.
on pogués pujar als arbres i asseure’m a la pedra
On pogués sentir el vent i escoltar-lo.
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera
on el sol m’escalfés
i la pluja em mullés.
Voldria ser uns dies lluny de qualsevol carretera
on pogués no fer rès (on pogués fer RES)
Far From Any Road- The handsome family
dilluns, 21 de maig del 2012
Torna Michael Haneke
Torna Michael Haneke, ara amb Amour, una visió de l’amor com
una manera de fidelitat, com una esperança. L’amor, quan el cos és vell i l’esperit es ressent
(1). La presenta al Festival de Cannes.
Ara, en aquest moment de la meva vida, i precisament que
avui fa 80 anys que el meu pare va néixer, arriba aquesta pel·lícula que pel
que he llegit i he sentit a la ràdio posa consciència en la vellesa, en la mort
dels éssers Grans i Estimats i en l’Amor.
La primera pel·lícula que vaig veure d’ell, la crua La Pianista em va
impactar. Aquella relació de control i
repressió, d’una mare i d’una societat, a una filla dedicada a la música i que
utilitza l’auto(-)lesió com una forma de canalitzar aquesta repressió. Si la tornés a veure podria dir molt més d’aquesta
pel·lícula, que em va impactar moltíssim.
La més recent La Cinta Blanca reflexa l’odi i la malícia
d’uns nens d'un poble petit del nord d’Alemanya de l’any 2013. Un seguit de successos i desgràcies, una
crueltat pròpia del que s’estava coent.
Per mi, totes dues igual d'inquietants. Ara, ja espero l’estrena d’Amour a les nostres pantalles, per
entrar una vegada més a l’univers Hanekià.
(1) http://www.lavanguardia.com/cine/20120520/54296746233/festival-cannes-amor-vejez-haneke.html
(2) http://www.festival-cannes.fr/es.html
(2) http://www.festival-cannes.fr/es.html
http://www.ara.cat/cultura/Michael-Haneke-senfronta-estimats-Canes_0_703729764.html
http://www.cinestrenos.com/cartelera/critica/pianista/pianista.htm
http://www.golem.es/lacintablanca/
http://www.cinestrenos.com/cartelera/critica/pianista/pianista.htm
http://www.golem.es/lacintablanca/
dimecres, 16 de maig del 2012
Avui cosa dolça
Us passo la recepta d'un pastís de pastanaga, taronja i anous que vaig fer fa unes setmanes per una ocasió especial i que repetiré un dia d'aquets. És fàcil i alhora entretingut de fer. La cuina, la podem viure com a algo difícil, que no ens agrada, que ens aburreix, que cuinem només per sobreviure, o també la podem viure com quelcom que ens dóna plaer, com un acte d'amor, com un entreteniment, com un moment de trobada entre nosaltres i els aliments, com un regal, com una meditació en moviment.
Espero que us agradi!
Pastís de pastanaga i taronja
El suc i la ratlladura de taronja li donen a aquest pastís un deliciós gust afruitat, mentre les anous i les panses li aporten textura.
Ingredients per 8 o 10 racions:
- 125 gr. De margarina de girasol o mantega
- 125 gr. De sucre morena
- 2 ous
- 2 cullerades de mel
- 250 gr. De farina amb llevadura (ò sense) (jo hi poso la farina integral i en aquest cas, si vols, n’hi pots posar una petita part de farina de força)
- 1 culleradeta de llevadura (o dues si la farina no en porta)
- 1 culleradeta (o al gust) de canella
- 250 gr. de pastanaga ratllada
- 50 gr. d’anous i 50 de panses
- la ratlladura d’una taronja
- 50 ml. de suc de taronja
Elaboració:
Dins d’un bol gran, s’ha de barrejar la margarina amb la sucre fins que quedi pàlida i suau. A continuació, posa-hi els ous i la mel. Segueix remenant. Incorpora la farina, la llevadura i la canyella progresivament i després afegeix la resta d’ingredients.
Posa la barreja dins d’un motlle per forn, que hagis untat amb oli o mantega i l’hagis enfarinat lleugerament. Forneja-la una hora una hora i mitja a 180º.
Bon profit!
dilluns, 14 de maig del 2012
Dilluns
Avui tinc festa a la feina, gràcies a la Verge de la Salut; vivint en un
país laic, se segueixen celebrant els festius de verges i sants.
M'aixeco, a les 9 del matí. El sol ja fa hores que ha sortit, i el mocador vermell és apunt de deixar-se atravessar pels seus raigs. Quin goig, quan els dies que a les hores de sol sóc a casa, vaig de la cuina a l’habitació i noto l’escalfor roja que tenyeix les rajoles del cuarto de bany. Esmorzem, jo un pa torrat ben integral i ben negre. Mai ho he fet, però se m’acut sortir al balcó a rascar la torrada, torrada. Els ocells del carrer, peatonal i sense sortida, la Saleta, es posaran contents. L’arbre que veia des del meu balcó, fa tot just una setmana que ja no hi és. Ara ja no tindrà els llençols que l’acariciïn ni els llençols seran acariciats per les seves fulles verdes. Ni veuré des del sofà la única naturalesa que veuria ara mateix. Ara veig les tres peces de roba beix que hi he estès aquest matí. Rentades amb atenció i dedicació, com segurament ho feia la mama.
El pa torrat ben integral ara ja no és negre, sino de color del pa integral, fosc. Amb llavors de sèsam, que li donen un contrast de gust i color. L’acompanyo amb un oli molt bò. Oli de tonalitat entre verda i groga com la faldilla que duc avui. També he preparat una mocca amb cafè del que compro últimament. El dia que s’acabi ja en tindré de l’italià autèntic, fet amb una mocca autèntica. El cafè que he preparat és bò. I la seva olor omple la casa i tapa l’olor del pa torrat, torrat. Al cafè li afegeixo una mica de mel i canyella i per acabar d’omplir aquella tassa que tant m’agrada, hi poso llet de soja. Per donar-li el toc diferent a l’esmorzar agafo una espàtula d’untar, d’aquelles de fusta de la casa que deia que casa teva podia ser una república. Jo també hi compro. Agafo un pot de vidre amb tap vermell que fa uns dies que he recuperat del fons de l’armari. L’havia comprat per preparar algun postre i és un succedani de la crema de xocolata. Fet de garrofes. I dóna el pego. Obro un paquetet de quatre o cinc galetes. Ja fa uns anys que s’ha posat de moda vendre les galetes dins d’una capsa de cartró, en paquetets de plàstic. Quines tonteries i quines ganes de gastar plàstic sense sentit! I jo les vaig comprar. Estaven d'oferta. Són molt bones. De sèsam i mel.
N’agafo una i l’unto amb l’espàtula de crema de garrofa. Una per tu i una per mi. Que bona!
Mentre, esmorzes flocs de blat de moro, amb mel, una mica de sucre i llet, també de soja. Després et prepares un cafè, a la teva tasseta petita, endolcit amb sucre morè i una mica de canyella. I mentre parlem, i ens mirem. Avui, amb calma.
Quan marxes m'’estic una estona a internet, faig algo de feina per casa, rento les peces de roba beix que ara es mouen amb el vent, toco el violí, escolto la ràdio i música i miro un moment la televisió, m’estiro al sofà i llegeixo, com fa dies que no ho faig. Fins que em truques.
Agafo la bicicleta a la plaça i ens trobem davant d’aquest edifici amb un jardí que encara no he recorregut del tot.
Anem a dinar, al restaurant de cuina macrobiòtica que m’agrada i que ara també t’agrada a tu. Parlem, mentre anem assaborint els gustos que avui composen els nostres plats. I el suc de poma i pastanaga. Primer de tot assaborim el suc, i a les parets del got hi queda tota una capa d’espuma de pastanaga que després m’entretinc a agafar amb una cullera. Boníssima!
Tornem desfent el camí que hem fet fa una estona. T’acompanyo a la porta de l’edifici del jardí que encara no he recorregut del tot. T’explico que m’agradaria trobar un lloc tranquil per relaxar-me una estona.. Obrim la porta, gran i de fusta. Dins, les parets de pedra protegeixen l’espai d’aquest sol que fa avui. Sortim per la porta, també gran i de fusta que ens porta al jardí. Hi passegem, del principi al final i localitzo el racó on després voldré tornar per ser-hi una estona. Pel camí fem broma amb uns peixos de l’estany. A l’estany també hi ha nenúfars i un lliri blanc que em crida l’atenció. Al principi del passeig passem pel costat d’una catifa de flors de colors. Al jardí s’hi està fresc o no en funció de si els arbres que belluguen amb el vent cobreixen el racó que tries.
Jo trio un racó, entre cobert i descobert de les branques dels arbres, És un banc de ferro forjat. M’hi acompanyes i te’n tornes a la feina.
Al cap d’una estona m’estiro, després de fabricar-me una cullera per poder-me menjar el tros de pastís de tofu, galeta i maduixa abans que es torni més líquid.
M’estiro i tanco els ulls. Quan em començo a oblidar d’on sóc, sento unes passes que trepitgen les pedres. Obro els ulls i veig que d’esquena marxa un home, alt i d’edat desconeguda. De la cintura li pengen una porra i unes esposes. Amb la ma comprova que ho porta tot. No atura el seu pas, que sembla accelerat. Me’l miro fins que el perdo de vista, pensant qui és i on va. Tanco els ulls. El soroll del que em sembla un tret me’ls fa tornar a obrir. Durant uns minuts mantinc els ulls oberts, per si torna corrent. A mi se m’han despertat algunes interpretacions. Torno a tancar els ulls i no torno a sentir les seves passes que trepitgen les pedres.
Al cap d’una estona, m’incorporo al banc. Avui, em noto el cos adolorit, per una bona causa.
I la tarda continua, fins fa una estona que s’ha fet de nit.
M'aixeco, a les 9 del matí. El sol ja fa hores que ha sortit, i el mocador vermell és apunt de deixar-se atravessar pels seus raigs. Quin goig, quan els dies que a les hores de sol sóc a casa, vaig de la cuina a l’habitació i noto l’escalfor roja que tenyeix les rajoles del cuarto de bany. Esmorzem, jo un pa torrat ben integral i ben negre. Mai ho he fet, però se m’acut sortir al balcó a rascar la torrada, torrada. Els ocells del carrer, peatonal i sense sortida, la Saleta, es posaran contents. L’arbre que veia des del meu balcó, fa tot just una setmana que ja no hi és. Ara ja no tindrà els llençols que l’acariciïn ni els llençols seran acariciats per les seves fulles verdes. Ni veuré des del sofà la única naturalesa que veuria ara mateix. Ara veig les tres peces de roba beix que hi he estès aquest matí. Rentades amb atenció i dedicació, com segurament ho feia la mama.
El pa torrat ben integral ara ja no és negre, sino de color del pa integral, fosc. Amb llavors de sèsam, que li donen un contrast de gust i color. L’acompanyo amb un oli molt bò. Oli de tonalitat entre verda i groga com la faldilla que duc avui. També he preparat una mocca amb cafè del que compro últimament. El dia que s’acabi ja en tindré de l’italià autèntic, fet amb una mocca autèntica. El cafè que he preparat és bò. I la seva olor omple la casa i tapa l’olor del pa torrat, torrat. Al cafè li afegeixo una mica de mel i canyella i per acabar d’omplir aquella tassa que tant m’agrada, hi poso llet de soja. Per donar-li el toc diferent a l’esmorzar agafo una espàtula d’untar, d’aquelles de fusta de la casa que deia que casa teva podia ser una república. Jo també hi compro. Agafo un pot de vidre amb tap vermell que fa uns dies que he recuperat del fons de l’armari. L’havia comprat per preparar algun postre i és un succedani de la crema de xocolata. Fet de garrofes. I dóna el pego. Obro un paquetet de quatre o cinc galetes. Ja fa uns anys que s’ha posat de moda vendre les galetes dins d’una capsa de cartró, en paquetets de plàstic. Quines tonteries i quines ganes de gastar plàstic sense sentit! I jo les vaig comprar. Estaven d'oferta. Són molt bones. De sèsam i mel.
N’agafo una i l’unto amb l’espàtula de crema de garrofa. Una per tu i una per mi. Que bona!
Mentre, esmorzes flocs de blat de moro, amb mel, una mica de sucre i llet, també de soja. Després et prepares un cafè, a la teva tasseta petita, endolcit amb sucre morè i una mica de canyella. I mentre parlem, i ens mirem. Avui, amb calma.
Quan marxes m'’estic una estona a internet, faig algo de feina per casa, rento les peces de roba beix que ara es mouen amb el vent, toco el violí, escolto la ràdio i música i miro un moment la televisió, m’estiro al sofà i llegeixo, com fa dies que no ho faig. Fins que em truques.
Agafo la bicicleta a la plaça i ens trobem davant d’aquest edifici amb un jardí que encara no he recorregut del tot.
Anem a dinar, al restaurant de cuina macrobiòtica que m’agrada i que ara també t’agrada a tu. Parlem, mentre anem assaborint els gustos que avui composen els nostres plats. I el suc de poma i pastanaga. Primer de tot assaborim el suc, i a les parets del got hi queda tota una capa d’espuma de pastanaga que després m’entretinc a agafar amb una cullera. Boníssima!
Tornem desfent el camí que hem fet fa una estona. T’acompanyo a la porta de l’edifici del jardí que encara no he recorregut del tot. T’explico que m’agradaria trobar un lloc tranquil per relaxar-me una estona.. Obrim la porta, gran i de fusta. Dins, les parets de pedra protegeixen l’espai d’aquest sol que fa avui. Sortim per la porta, també gran i de fusta que ens porta al jardí. Hi passegem, del principi al final i localitzo el racó on després voldré tornar per ser-hi una estona. Pel camí fem broma amb uns peixos de l’estany. A l’estany també hi ha nenúfars i un lliri blanc que em crida l’atenció. Al principi del passeig passem pel costat d’una catifa de flors de colors. Al jardí s’hi està fresc o no en funció de si els arbres que belluguen amb el vent cobreixen el racó que tries.
Jo trio un racó, entre cobert i descobert de les branques dels arbres, És un banc de ferro forjat. M’hi acompanyes i te’n tornes a la feina.
Al cap d’una estona m’estiro, després de fabricar-me una cullera per poder-me menjar el tros de pastís de tofu, galeta i maduixa abans que es torni més líquid.
M’estiro i tanco els ulls. Quan em començo a oblidar d’on sóc, sento unes passes que trepitgen les pedres. Obro els ulls i veig que d’esquena marxa un home, alt i d’edat desconeguda. De la cintura li pengen una porra i unes esposes. Amb la ma comprova que ho porta tot. No atura el seu pas, que sembla accelerat. Me’l miro fins que el perdo de vista, pensant qui és i on va. Tanco els ulls. El soroll del que em sembla un tret me’ls fa tornar a obrir. Durant uns minuts mantinc els ulls oberts, per si torna corrent. A mi se m’han despertat algunes interpretacions. Torno a tancar els ulls i no torno a sentir les seves passes que trepitgen les pedres.
Al cap d’una estona, m’incorporo al banc. Avui, em noto el cos adolorit, per una bona causa.
I la tarda continua, fins fa una estona que s’ha fet de nit.
dimarts, 8 de maig del 2012
Acords menors
Són dies d’acords menors
Són dies majors.
De tremolar de por
i de tremolar d’Amor.
Que l'Amor ho tenyeixi tot!
Que l'Amor ens tenyeixi!
Que ens tenyim d'Amor!
The Pain that's Yet to Come- Matt Elliott
Puc Tancar i Obrir- Canimas
divendres, 4 de maig del 2012
El NO saber
Una de les coses que han donat sentit a la classe de teoria (1) d'avui ha estat la següent: "El saber és molt ampli, i un aspecte del narcicisme és creure que ho sabem tot. Hem d'aprendre a portar amb dignitat el NO SABER.
Personalment, mostrar que no sé em posa vulnerable. Ho sé que no ho sé tot, i que el que puc aprendre és infinit. Tot i així el silenci i el buit davant d'algo que no sé és com si em fes sentir menys estimable. I aquest "és com si" me'l podria estalviar. Aquesta és la meva creença. Podria arribar a inventar-me alguna cosa davant de l'angoixa d'assumir que no sé què dir.
I em quedo amb la importància d'estar amb el que sé. Amb el que hi ha. Ara sóc. I sé. I també la de tenir motivació per, si vull, que és clar que vull, seguir aprenent. I ara, em visualitzo davant d'algú que m'importa dient i assumint que no puc parlar d'aquest tema, perquè no en sé. I respiro.
(1) Formació en Teràpia Gestalt a l'Escola a l'Escola del Taller de Gestalt de Barcelona. http://www.aulagestalt.com/es/formacion/formacion_terapia_gestalt.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)