[cat] Per la importància del camí que anem fent,per aturar-nos durant el trajecte a observar,endavant, endarrere i als costats,per caminar,de tant en tant,a un ritme diferent del que estem acostuma/des a fer-ho,per no repetir la costum si no ens va bé,per il·lusionar-nos cada dia. Actualment fent camí als Països Baixos.

dissabte, 22 de juny del 2024

Els cigrons i el menjador de l'escola / Los garbanzos y el comedor del colegio

(CAT-ESP) Ara que anava a començar a escriure m'ha vingut al cap que fa un temps vaig llegir algú parlant de la seva experiència al menjador escolar, i no parlava de lo agradable.



A l'escola érem els i les del menjador. Sento que em mostro molt a nivell personal escrivint això i sento una barreja d'entre vergonya i una sensació de voler-ho fer per mi.

Quan venien a buscar a la resta, jo pertanyia al grup de nenes i nens que ens quedàvem a dinar a l'escola. Recordo que el dilluns dinàvem sopa o puré. Aquests dos eren els meus plats preferits. També m'encantava la llangonissa (o com se li diu a altres zones, botifarra) però no m'agradava la tomaca fregida per sucar-hi el pa. El pa m'encantava. Jo no podia decidir si menjar-me la tomaca, me l'havia de menjar i callar. 

Odiava els cigrons i les llenties i el rovell de l'ou dur i també me l'obligaven a menjar. Recordo la duresa dels professors quan t'obligaven a fer-ho. No m'agrada la sensació que sento al meu cos quan aquest record torna. 

Un dia, amb una amiga del menjador vam decidir fer una pasteta amb la tomaca fregida i el rovell de l'ou dur, imaginant que així no ens ho hauríem de menjar. I ens van obligar... a vegades et posaven la cullera a la boca i si treies el menjar, t'ho havies de tornar a engolir. Alguna vegada em vaig haver de tornar a engolir alguna cullerada de cigrons que havia tret ja avorrida de ser a la taula i d'haver-me d'empassar algo que no m’agradava.

Jo era de les que anava sovint a la taula del final de tot, quan ja havien de netejar tots les taules i ens posàvem al grup que menjàvem mes a poc a poc perquè teníem aquesta manera de fer o perquè no volíem menjar perquè algo no ens agradava. I a vegades em perdia gran part d'estar a fora al pati per aquest motiu. 

I sobre els cigrons. Jo vaig poder tornar a menjar cigrons quan vaig descobrir l'humus, al marxar a Barcelona, als 24 anys. Plats de cullera, cigrons, llenties, faves, no m'han agradat mai. Els cigrons i les llenties en amanida els puc arribar a menjar però no em flipen. Fa uns dies, ara que en tinc 44, vaig anar a visitar una amiga a l'altra part del país. Vam anar a un restaurant libanès, d'aquells que m'agradaven tant a Barcelona i que a la meva ciutat aquí als Països Baixos no n'hi ha.
Li vaig acceptar la proposta de demanar una mena de curri libanès amb cigrons i salsa de sèsam i alguna verdura. Em va encantar!
I abans d'ahir vaig poder obrir una llauna de cigrons per sopar, i posar-me'n una part a una amanida. I ahir, acabar els que quedaven fent un saltejat amb carabassó i xitaque. Boníssims!
Petites reconciliacions, molts anys després.

 

------

Ahora que iba a empezar a escribir me ha venido a la cabeza que hace un tiempo leí a alguien hablando de su experiencia en el comedor escolar, y no hablaba de lo agradable. 

 

En la escuela éramos los y las del comedor. Siento que me muestro mucho a nivel personal escribiendo esto y siento una mezcla de entre vergüenza y una sensación de querer hacerlo por mí. Cuando venían a buscar al resto, yo pertenecía al grupo de niñas y niños que nos quedamos a comer en la escuela. Recuerdo que el lunes comíamos sopa o puré. Estos dos eran mis platos favoritos. 

 

También me encantaba la longaniza (o como se le dice en otras zonas, butifarra) pero no me gustaba el tomate frito para mojar el pan. El pan me encantaba. Yo no podía decidir si comerme el tomate, me lo tenía que comer y callar. 

Odiaba los garbanzos y las lentejas y la yema del huevo duro y también me lo obligaban a comer. Recuerdo la dureza de los profesores cuando te obligaban a hacerlo. No me gusta la sensación que siento en mi cuerpo cuando ese recuerdo vuelve. 

 

Un día, con una amiga del comedor decidimos hacer una pasta con el tomate frito y la yema del huevo duro, imaginando que así no nos lo tendríamos que comer.  Y nos obligaron...a veces te metían la cuchara en la boca y si sacabas la comida, te lo tenías que volver a tragar.  Alguna vez me tuve que volver a trabar alguna cucharada de garbanzos que había sacado de la boca ya aburrida de ser a la mesa y de tenerme que trabar algo que no me gustaba.

 

Yo era de las que iba a menudo a la mesa del final, cuando ya tenían que limpiar el resto de mesas y nos ponían al grupo que comíamos más despacio porque teníamos esta manera de hacer o porque no queríamos comer porque alguna cosa no nos gustaba.  Y a veces me perdía gran parte de estar fuera en el patio por este motivo.

 

Y sobre los garbanzos.  Yo pude volver a comer garbanzos cuando descubrí el humus, al irme a Barcelona, a los 4 años.  Platos de cuchara, garbanzos, lentejas, habas, no me han gustado nunca.  Los garbanzos y las lentejas en la ensalada los puedo llegar a comer, pero no me flipan.  Hace unos días, ahora que tengo 44, fui a visitar a una amiga a la otra punta del país.  Fuimos a un libanés, de aquellos que me gustaban tanto en Barcelona y que en mi ciudad aquí en los Países Bajos no hay.

 

Le acepté la propuesta de pedir una especia de curry con garbanzos y salsa de sésamo y alguna verdura.  ¡Me encantó! Y anteayer pude abrir una lata de garbanzos para cenar, y ponerme una parte en una ensalada. Y ayer, acabar los que quedaban haciendo un salteado con calabacín y xitaque.  ¡Buenísimos!

 

Pequeñas reconciliaciones, muchos años después.

 



 



Viu aquí, és a dir, relaciona't més amb lo present que amb lo absent" Precepte de la Gestalt