Aquests dies estic visquent el que és
arribar a un país nou (amb tota la distància que em separa de l’experiència que
pugui tenir una persona que hagi nascut a l’altra punta del món).
Entrar a una botiga, que m’ofereixin
ajuda i no saber què dir quan em quedo bloquejada i fer tot el possible per
seguir tenint paciència amb mi i no perseguir-me per no ser espontània parlant
en anglès,
que vinguin a casa a vendre religió a
les 10h del matí i quedar-me sense dir moltes coses que volia dir, només perquè
no les sé expresar en anglès,
anar pel carrer, que m’aturi una
persona perquè em vol vendre no sé quin producte i en comptes de dir que no
parlo holandès, dir en anglès que “no parlo anglès”,
anar-me a inscriure a un curs d’holandès,
estar al despatx on finalitzem la inscripció, tenir 3 persones parlant
animadament entre elles i no entendre res,
anar-me a empadronar i rebre el
document a casa en una llengua de la que només coneixo 4 paraules contades…
I també gaudir de nous llocs, olors i
gustos,
de descobrir racons i carrers,
d’imaginar noves agendes culturals,
d’anar a comprar a freds mercats de
dissabte,
d’anar, tornar i pujar i baixar amb (i
de) la bicicleta,
de compartir taula amb persones de
diferents parts del món i obrir de mires la meva percepció,
de parlar anglès en converses curtes
o llargues, veient que NO PASSA RES per cagar-la
una i una altra vegada…
Tot això, i tantes coses més, i
tantes que vindran formen part del moment que estic vivint ara.
I això m’apropa (i sento que m’humanitza)
més, a totes les persones amb les que he treballat des de fa anys que algun dia
van marxar del lloc on van néixer.
.jpg)